SERLIO, SebastiaSERLIO, Sebastiano. Il terzo libro di Sabastiano Serlio Bolognese : nel qual si figurano, e descriuono le antiquita di Roma, e le altre che sono in Italia, e fuori di Italia : con noue additioni, come ne la tauola appare.
In Venetia : [impresso per Francesco Marcolini...], 1544
Accés a versió digital
És el primer compendi imprès en llengua popular que conté gravats de fusta amb imatges dels edificis més antics de Roma i Itàlia. També inclou projectes de Bramante, Rafael i Peruzzi. Entre les obres contemporànies al tractat, destaca Sant Pere de Roma.
Il terzo libro, dedicat a Francesc I (rei de 1515 a 1574) que va portar a Serlio a França per treballar a Fontainebleau fins 1547, conté perspectives que van resultar novedoses per a l'estudi de l'arquitectura i art antic en la seva època.
La importància d'aquest llibre recau en el fet que la representació de l'arquitectura no s'havia utilitzat abans com a mitjà informatiu dirigit a un públic. És a dir, les il·lustracions tenen tant protagonisme com el text.
La portada mostra una ruïna amb pilastres i arcs amb la inscripció: Roma quanta fuit ipsa ruina docet ("inclús les seves ruïnes ens mostren el que va ser Roma a l'antigor") amb la intenció d'atreure l'atenció el lector.
A la biblioteca conservem dos exemplars d'aquest llibre provinents de la biblioteca personal Manuel Ribas i Piera. Un dels exemplars està relligat amb dues obres més de Sebastiano Serlio:
- SERLIO, Sebastiano. Il Primo [-quinto] libro d'architettura. In Venetia : per Pietro de Nicolini de Sabbio, ad instantia de Melchiorre Sessa, MDLI [1551]
- SERLIO, Sebastiano. Regole generali di architettura di Sebastiano Serlio Bolognese sopra le cinque maniere degli edifici, cioe, thoscano, ionico, crinthio, e composito : con gli essempi de l'antiquita, che per la maggior parte concordano con la dottrina di Vitruvio : con nuove additioni & castigationi, dal medesimo autore in questo terza editione, come ne la sequente carte è notato. [Venècia] : Impresso per Francesco Marcolini in Venetia, al segno de la verità, M.D.XLIIII [1544]
Anar a l'inici
VITRUVI POL·LIÓ, Marc. I Dieci libri dell'architettura di M. Vitruvio / tradutti et commentatti da Monsignor Barbaro... ; con due tavole, l'una di tutto quello si contiene per i capi nell'opera, l'altra per dechiaratione di tutte le cose d'importanza
In Vinegia : Per Francesco Marcolini, 1556
Accés a versió digital
El traductor i comentarista venecià Daniele Barbaro és el tercer gran intèrpret italià de Vitruvi al segle XVI i el primer intel·lectual que no és especialista en arquitectura.
El Vitruvi de Barbaro i els Quattro libri dell'architettura de Palladio publicats al 1570 es complementen de tal manera que les respectives contribucions dels dos autors al comentari de Vitruvi resulten inseparables.
Aquesta primera edició de l'obra està il·lustrada amb gravats sobre fusta basats en els dibuixos de Vitruvi.
Segons David Rosand: "per a la preparació d'aquest volum, que es podria haver iniciat el 1547, Barbaro va participar amb Palladio, a qui no tan sols deu les il·lustracions més importants, sinó que també va contribuir aportant la seva experiència i coneixements tant en arqueologia com en arquitectura. Barbaro elogià especialment el treball realitzat per Palladio en relació a l'antic teatre romà. Tan impressionant com les il·lustracions és el propi comentari de Barbaro, bàsicament aristotèlic, en el que una sola línia i inclús una sola paraula de Vitruvi es converteixen en tot un descobriment".
Al 1567 Francesco di Franceschi i Giovanni Chreigher van publicar a Venècia la segona edició revisada i augmentada en un format més petit. Aquests mateixos editors van produir també una edició en llatí el mateix any. Van aparèixer posteriors edicions al 1584, 1629 i 1641, totes elles a Venècia.
La primera traducció al castellà que es coneix és un manuscrit publicat entre 1584 i 1600 que es conserva a la Biblioteca Nacional de España.
Anar a l'inici
LABACCO, Antonio. Libro d'Antonio Labacco appartenente a l'architettura nel qual si figurano alcune notabili antiquità di Roma. Impresso in Roma : in casa nostra, 1559
Accés a la versió digital
Segons Martí C. Perdue, és deixeble de Sangallo el Jove, Labacco és sobretot conegut per la construcció de la gran maqueta de Sant Pere realitzada en fusta segons la va dissenyar Sangallo el 1547. També va treballar amb aquest en les fortificacions de Parma i Piacenza a la dècada de 1520.
Producte del nou interès renaixentista per les antiguitats i l'arqueologia, el Libro d'Antonio Labacco consta de 36 làmines, incloent el frontispici gravat pel seu fill Mario. Totes elles mostren vistes i reconstruccions dels edificis de l'antiga Roma, tals com l'Arc de Trajà, el Temple de Càstor i Pòl·lux, un plànol centralitzat de San Giovanni dei Fiorentini i plànols del Port d'Adrià. Tot i algunes inexactituds, aquest llibre va ser molt popular. No hi ha dues còpies iguals, i la història i abast de les seves impressions no estan del tot clares.
Font: Los Tratados de arquitectura: de Alberti a Ledoux. Madrid: Hermann Blume, 1988. Aquest exemplar de la biblioteca prové de la Biblioteca personal Manuel Ribas i Piera
A la biblioteca es pot localitzar també l'edició del 1588 i una altra sense data d'edició que provenen del Fons fundacional de la biblioteca de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona (anterior a 1817)
PALLADIO, Andrea. I Quattro libri dell'architettura : ne' quali, dopo un breve trattato de cinque ordini & di quelli avertimenti che sono piu necessarij nel fabricare si tratta delle case private delle vie, de i ponti, delle piazze, de i xisti et de templi
In Venetia : appresso Domenico de Franceschi, 1570
Accés a versió digital
Primera edició dels Quattro Libri que van exercir una gran influència en els arquitectes i l'arquitectura dels segles posteriors immediats a la seva publicació i va convertir Palladio en l'arquitecte més imitat de tots els temps.
El cànon palladià per als ordres antics va resultar de gran utilitat. La raò fonamental estava en la il·lustració: la simetria i harmonia dels dissenys de Palladio, amb la seva concepció esquemàtica molt didàctica, resultava especialment pràctic per a la construcció de palaus, vil·les, ponts, edificis civils al mateix temps que de temples i esglésies cristianes.
Palladio va començar a treballar en aquest tractat el 1550 quan estava col·laborant amb Daniele Barbaro en la il·lustració de l'edició de Vitruvi de 1556. Va ser escrit durant un llarg període de temps.
Tot i que la idea inicial de Palladio era crear un tractat d'arquitectura més ampli (a l'estil dels Dieci libri de Vitruvi) que no va arribar a completar, això no va disminuir la importància cabdal que va tenir aquesta obra.
Se sap que el manuscrit circulava al 1555 gràcies a la menció aquell mateix any d'A. F. Dion. Giorgio Vasari el va llegir, ja revisat, a Venècia cap a 1566.
Un any després de la mort de Palladio al 1580, els seus fills van preparar una edició ampliada amb un cinquè llibre que el seu pare hauria completat abans de morir, però mai es va arribar a publicar.
Posteriorment l'obra va ser reeditada en moltes ocasions tant a Itàlia com a d'altres països. Segons James S. Ackerman: "la luxosa edició londinenca de 1715 traduïda per Giacomo Leoni va ser la precursora del "revival" de Palladio a Anglaterra on, un segle abans Iñigo Jones ja s'havia encarregat d'introduir i difondre àmpliament l'obra palladiana". L'edició de Leoni també està consultable a la biblioteca dins la biblioteca personal Manuel Ribas i Piera.
Anar a l'inici
ALBERTI, Leon Battista. Los Diez libros de architectura. Madrid : en casa de Alonso Gomez ..., 1582
Accés a versió digital
Primera traducció espanyola impresa i novena del tractat albertià editada a la casa d’Alonso Gómez, impressor del rei. Inclou dedicatòria a Juan Fernández de Espinosa (tresorer entre 1578 i 1582 de Felip II) segurament amb l’objectiu d’aconseguir els seu patrocini (fet habitual a l’època). El mateix Felip II dóna via lliure a l’edició a Madrid el 17 d’octubre de 1578, que trigarà quatre anys fins a ser impresa.
L’obra esmenta que compta amb el vist-i-plau de Juan de Herrera, fet remarcable ja que Herrera era la figura primordial de l’arquitectura del moment, vinculat estretament a Felip II.
Obra de vital importància al context espanyol del segle XVI ja que , segons Fernando Marías a El largo siglo XVI. Los usos artísticos del Renacimiento Español): […] al dejar atrás decidida y definitivamente el decorativismo plateresco que, en general, actuaba sólo sobre superficies, sobre la piel de la arquitectura, y rara vez en sus estructuras; se superaban, de algún modo, los dictámenes de las Medidas del romano (Toledo, 1526) de Diego de Sagredo. […].
D’alguna manera postula el classicisme del regnat de Felip II, confirmat amb la posterior traducció de la Regola vignolesca (promugada també per Juan de Herrera).
L’edició no té gravats i això destaca el paper conceptual del text.
Font: Suárez Quevedo, Diego. Sobre las primeras ediciones del De re aedificatoria de Leon Battista Alberti. Facultad de Geografía e Historia, U.C.M. Consulta en línia
Anar a l'inici
SIRIGATI, Lorenzo. La practica di prospettiva del cavaliere Lorenzo Sirigati.
Venècia: Girolamo Franchesci, 1596
Accés a versió digital
Primera edició d'aquest llibre que va ser dedicat a Ferdinando de Medici, gran Duc de Toscana. A les dotze primeres làmines estan explicats amb cura els principis bàsics i, després de recórrer arcs, voltes, capitells, portes i façanes, fa representacions del violí i el llaüt.
El segon llibre (sense text) mostra l'aplicació de les diverses tècniques a diferents parts dels edificis i a una gran varietat de poliedres oberts i tancats.
Baltrusaitis al seu article Anamorphoses, 1955, pàgines 58-70, cita la làmina 43 com exemple precursor de la perspectiva "accelerada".
Segons Paul Breman: "el tractat de Sirigatti va ser molt ben acollit tant per les seves imatges com pel seu bon sentit. Per als pintors i arquitectes del Renaixement, la perspectiva era una de les ciències més ben valorades, i Sirigatti ocupa amb ple dret un lloc destacat entre els autors més importants d'aquest camp. La seva obra es va tornar a posar de moda al segle XVIII, essent sobretot elogiada per la seva senzillesa i el seu enfocament fonamentalment pràctic".
Anar a l'inici
LE MUET, Pierre. Maniere de bastir pour toutes sortes de persone. Paris: Melchior Tavernier, 1623
Accès a la versió digital
L'objectiu d'aquest llibre era posar a disposició dels clients i aficionats burgesos una informació essencial sobre tot allò relacionat amb la construcció urbana. L'obra segueix el format bàsic: una sèrie de plantes i alçats, acompanyats de comentaris, d'una àmplia varietat de tipologia de cases. Però aquesta obra destaca, respecte als predecessors de Le Muet (com Serlio al seu llibre VI Tutti li gradi degli homini, de l'Orme amb Pour les grands et les petits del 1567 o Jacques Androuet de Cerceau a Soît de petit, moyen ou gran estat del 1559) en que inclou més varietat de models i es dirigeix també a possibles clients amb pressupostos més baixos que no els permetien contractar arquitectes.
Mostra d'això és que moltes de les làmines consisteixen en una façana estreta sense ornament arquitectònic i una sola estança a cada pis.
Aquest tractat va constituir una font d'informació essencial sobre l'arquitectura domèstica sota el regnat dels dos primers borbons a França: Enric IV (que regnà del 1589 al 1610) i Lluís XIII (que regnà del 1610 al 1643) i va ser una guia per a molts arquitectes fins 1680 aproximadament.
Le Muet va afegir gravats sobre els hotels parisencs que havia dissenyat a la segona edició de 1647 que va ser seguida per les edicions de 1663 (amb algunes làmines suplementàries amb models de cobertes) i 1681.
Anar a l'inici
KIRCHER, Athanasius. Athanasii Kircheri Phonurgia nova, sive, Conjugium mechanico-physicum artis & natvræ paranympha phonosophia concinnatum : quâ universa sonorum natura, proprietas, vires effectuúm[que] prodigiosorum causæ, novâ & multiplici experimentorum exhibitione enucleantur : instrumentorum acusticorum, machinarúm[que] ad naturæ prototypon adaptandarum, tum ad sonos ad remotissima spatia propagandos, tum in abditis domorum recessibus per occultioris ingenii machinamenta clam palámue sermocinandi modus & ratio traditur, tum denique in bellorum tumultibus singurlaris hujusmodi organorum usus, & praxis per nouam phonologiam describitur
Campidonae : per Rudolphum Dreherr, 1673
Accés a versió digital
L’edició de Phonurgia Nova (1673) de Athanasius Kircher (Geisa, Alemania 1602-Roma, Italia 1680) demostra el grau de compromís i erudició fantàstica del jesuïta respecte als sabers liberals i científics que definien els límits del coneixement a l’Europa de mitjans del segle XVII. Considerat a la seva època com un homo universalis, són coneguts els seus estudis sobre medicina, astronomia, matemàtiques, història, arquitectura, música, mineralogia, etc. entre molts altres.
El títol de l'obra conté el neologisme “Phonurgia”, composat de les paraules gregues φovή (so) i ỏpγή (treball, energia). Escrita en llatí, el seu subtítol es tradueix com a “nova modalitat de producció del so”, reconeixent cap al final del llibre “phonurgia como facultas mirabilium per sonos operatrix”, que vol dir la “capacitat de provocar allò meravellós mitjançant mitjans de sons”. Perquè per a Kircher el so no era simplement un fenòmen físic, sinó quelcom que estava profundament connectat amb la natura humana.
Les obres de Kircher expressen la visió barroca del “món meravellós”, des d'invencions maquinistes que manifesten una feliç síntesi entre ciència i màgia: sorprendre, convèncer a la gent de coses improbables i, finalment, explicar l'arcà que es troba entre hermetisme i les ciències exactes. Els seus artefactes, reunits dins un museu que porta el nom del seu autor, difícilment podrien incloure's a una genealogia de la ciència experimental, però tanmateix van il·luminar a les futures generacions d'artistes i arquitectes, des de l'esperit de la il·lustració fins el surrealisme del segle XX.
Font: Tronchin, Lamberto. Athanasius Kircher’s Phonurgia Nova: The marvelous world of sound during the 17th Century, Acoustics Today, January 2009.
Anar a l'inici
POZZO, Andrea. Perspectiva pictorum et architectorum Andreae Putei e Societate Jesu = Prospettiva de' pittori e architetti d'Andrea Pozzo della Compagnia di Giesú. Parte prima [...seconda]. In Roma = Zu Rom : nella stamperia di Gio. Giacomo Komarek... = gedruckht von Joann. Jacob Komarek..., 1693-1700. 2 vols.
Accés a versió digital
Pozzo va ser un arquitecte autodidacta que es va formar amb l'ajuda dels tractadistes italians del segle XVI. Va destacar per declarar que l'arquitectura procedia de la pintura i de la tècnica imprescindible en qualsevol pintor: la perspectiva.
El tractat té un enfocament pràctic i, per tant, en la seva major part original. Va ser molt popular i va tenir un gran impacte. Els seus estudis de la perspectiva, així com els seus dissenys arquitectònics, van servir d'inspiració durant molt de temps.
Els dos volums del tractat comencen amb una dedicatòria seguida d'un breu pròleg "Al lector" (Ad lectorum) i un índex, i inclouen una sèrie de 101 i 116 gravats a cada volum, amb explicacions annexes en llatí i italià.
La majoria dels gravats són de Vincenzo Mariotti, alumne de Pozzo. El volum 1 està dedicat a l'emperador Leopold I (regnat de 1658 a 1705) i el volum 2 al seu fill Josep I (1705-1711). Després de les portades en llatí i italià, cada volum conté una representació al·legòrica que fa referència a l'estudi de l'arquitectura. Un segon prefaci, Monita ad Tyrones, ("Avís per a principiants") introdueix el primer volum i explica la construcció gradual del tractat que es presenta com un manual.
El volum 1 comença amb uns exercicis senzills enfocats a la representació en perspectiva del quadrat. Segueix amb uns exercicis que es recolzen en diferents elements arquitectònics i grups de pedres estructurats, i després alguns projectes de Pozzo per a altars i decorats de teatres. Les darreres làmines estan dedicades al fresc del sostre de la nau principal de Sant'Ignazio (descobert al 1694, dos anys després de l'edició del primer volum). La seva construcció en perspectiva va ser l'objecte didàctic i teòric del primer volum. El volum II es centra en complexes exercicis de construcció així com projectes per a altres esglésies.
Es van publicar vàries edicions del tractat al segle XVIII i va tenir una gran difusió afavorida per l'extensió de l'ordre jesuïta (a la qual pertanyia Andrea Pozzo) arreu del món. Les primeres traduccions al francès i alemany es van publicar al 1700. Al 1707 es va reeditar a Londres amb un text bilingüe en llatí i anglès, i després, al 1708, a Brussel·les en llatí i flamenc.
Anar a l'inici
BLONDEL, François. Cours d'architecture enseigné dans l'Academie royale d'architecture, premiere [.. cinquieme] partie : ou sont expliquez les termes, l'origine & les principes d'architecture, & les practiques des cinq ordres suivant la doctrine de Vitruve & de ses principaux sectateurs, & suivant celle des trois plus habiles architectes qui ayent écrit entre les modernes, qui sont Vignole, Palladio & Scamozzi / dedié au Roy par M. François Blondel, de l'Academie royale des sciences...
A Paris: de l'imprimerie de Lambert Roulland, en la maison d'Antoine Vitré, ruë du Foin, se vend chez Pierre Auboin & François Clouzier, prés de l'Hotel de Monseigneur le Premier President, court du Palais, à la fleur de lis, et chez les mesmes sur le quay des Grands Augustins, à la fleur de lis d'or, M.DC.LXXXXVI [1696]
A Paris: chez l'auteur au Faux-Bourg Saint Germain rüe Jacob, au coin de celle de Saint Benoît et Nicholas Langlois rüe S. Jâcques à la victoire, M.DC.LXXXXVI
A Paris : de l'imprimerie de François le Cointe rüe des Sept-Voyes, prés le College de Reims.
El Cours d'Architecture, que va contribuir en gran mesura a l'estudi sistemàtic dels ordres, es composava de les conferències de l'autor a l'Académie, on va ser professor i director del 1671 fins la seva mort el 1686. És el primer curs organitzat d'arquitectura a França i va iniciar un nou gènere de tractat d'arquitectura. Una gran part està dedicat al comentari i comparació erudita dels ordres de Vitruvi, Alberti, Vignola, Palladio i Scarmozzi. Les seccions van acompanyades de taules i complicats diagrames comparatius de les proporcions.
Anar a l'inici
BIBIENA, Ferdinando Galli. L'Architettura civile preparata su la geometria e ridotta alle prospettive considerazuioni pratiche.
In Parma: per Paolo Monti, 1711.
Accés a versió digital
Ferdinando Galli, pare de Giuseppe Galli Bibiena, va intentar unificar la pintura i arquitectura, com Andrea Pozzo, sota el concepte de la perspectiva a aquest manual recolzant-se en l'art específic de l'escenografia, en el que era especialista com a escenògraf i renovador de teatres a Gènova, Milà, Torí, Venècia, Roma i Nàpols.
L'Architettura civile (primera edició) és un tractat, dividit en cinc parts i il·lustrat amb diagrames i gravats, que estudia la història, la teoria i la pràctica, de la perspectiva i la quadratura. Després de revisar les contribucions dels principals teòrics de l'arquitectura i els pintors interessats en els problemes de la perspectiva, el tractat es centra en la part IV, en la documentació de les diverses tècniques de perspectiva desenvolupades per ell, entre elles la veduta per angolo que va substituir a la perspectiva central heretada de la pintura renaixentista. La seva importància històrica es deriva de la gran difusió que va tenir aquest text.
BRISEUX, Charles-Étienne. Architecture moderne, ou l'art de bien bâtir : pour toutes sortes de personnes tant pour les maisons des particuliers que pour les palais... A Paris : chez Claude Jombert..., 1728
Accés a la versió digital
Briseux, en els seus tractats, reflecteix la nova orientació arquitectònica experimentada al segle XVIII. Aquesta obra es publica de forma anònima el 1728 i la seva autoria s'ha pogut atribuir recentment seguint l'actualització d'un tractat de Pierre Le Muet d'un nom semblant: Manière de batir pour touttes sortes de persones (també descrit a aquest apartat de Sel·lecció d'obres).
Briseux proposa a les seves obres nombroses variacions de planta i alçats de cases i palaus urbans. Intenta conciliar de forma harmoniosa la comoditat, decoració i ordenació de tota una gamma d'edificacions que recullen des de la casa estreta, de varis pisos, fins el palau luxós.
Font: Teoria de la arquitectura: del Renacimiento a la actualidad, 89 artículos sobre 117 Tratados. Köln [etc]: Taschen, cop. 2003. ISBN 3822825220, p. 278
Aquest exemplar de la biblioteca prové de la Biblioteca peronal Manuel Ribas i Piera
Anar a l'inici
FREZIER, Amédée-François. La Théorie et la pratique e la coupe des pierres et des bois : pour la construction des voutes et autres parties des bâtiments civils et militaires, ou traité de stéréotomie á l'usage de l'Architecture. Strassbourg : J.D. Doubfeker le Fils ; Paris : S.H. Guerin l'Amé, 1737-1739
Accés a la versió digital (volum I)
Accés a la versió digital (volum 2)
Accés a la versió digital (volum 3)
Jean-Marie de Pérouse de Montclos comenta: aquest monumental tractat de Frézier representa la culminació de tot el saber de l'estereotomia. Es van fer tres edicion i això demostra que va ser força ben rebut pel públic. L'enginyer militar Frézier es també l'autor de de Traité des feux artifices (1747) i de vàries dissertacions sobre arquitectura publicades al Mercure de France. El primer volum de Théorie, que constitueix un terç de l'obra complerta, és un curs de matemàtiques en el qual Frézier mostra al seguidor les idees de Desargues, però del Desargues teòric de les seccions còniques més que del de la manière universelle. Els altres dos volums presenten una sèrie d'estudis sobre casos d'estereotomia aplicada, excepcionals per la seva extensió i la seva metòdica organització molt properes a l'esperit de l'Encyclopédie.
Font: Los Tratados de arquitectura: de Alberti a Ledoux. Madrid: Hermann Blume, 1988
Aquest exemplar de la biblioteca prové de la Biblioteca personal Manuel Ribas i Piera
A la biblioteca es pot localitzar també l'edició del 1754-1769 que prové del Fons fundacional de la biblioteca de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona (anterior a 1817)
LAUGIER, Marc-Antoine. Éssai sur l'architecture. A Paris : chez Duchesne, rue S. Jacques, au Temple du Goût, M.DCC.LIII [1753]
LAUGIER, Marc-Antoine. Éssai sur l'architecture. Nouvelle edition, revue, corrigée, & augmenté avec un dictionnaire des termes et des planches qui en facilitent l'explication.
A Paris : Chez Duchesne..., 1755
Accés a versió digital (edició 1753)
Accés a versió digital (edició 1755)
Tot i la seva modesta presentació (petits llibres d'un octau sense il·lustracions), els llibres de Laugier van tenir una repercussió immediata.
Segons Richard A. Etlin: "L'Éssai va estar a l'avantguarda en les tres qüestions principals del moment: composició arquitectònica, urbanisme i arquitectura paisatgística. Seguint l'exemple del Nouveau traité de toute l'architetture de Cordemoy (2a ed. 1714), Laugier denuncia els "abusos" de l'arquitectura barroca (frontons partits, columnes adossades, pilastres) i, fet això, passa a oferir un model de construcció per al futur en la seva memorable descripció de la cabana primitiva. A la mateixa època en la que Jean-Jacques Rousseau explorava el mite del bon salvatge amb la finalitat de determinar els fonaments de la natura humana i de la societat, Laugier va retornar als orígens de l'arquitectura, basant-se en la lògica estructural i formal del temple grec, per establir els principis del disseny arquitectònic. I fent això, Laugier disminuïa també la importància donada en la teoria arquitectònica als debats al voltant a les proporcions dels ordres, per donar-se-la a les qüestions de composició mitjançant l'ús de les formes geomètriques pures".
Anar a l'inici
BRANCA, Giovanni. Manuale di Architettura di Giovanni Branca con figure in Rame edlineated incise de Filippo Vasconi. Nova ed. Roma : Eredi Bardiellini, 1757.
Accés a la versió digital
Giovanni Branca (1571-1645 arquitecte i enginyer), va estudiar matemàtiques i arquitectura a Roma, ciutat que li va atorgar la ciutadania. Se'l coneix sobretot per les seves obres Manuale d'architettura i Le Machine, ambdues publicades el 1629.
El Manuale va ser el text pràctic més utilitzat pels arquitectes i estudiants d'arquitectura italians durant gran part del segle XVII i tot el XVIII. L'obra, que resum en un sòl volum les normes i pràctiques professionals establertes, està dividida en sis llibres que s'ocupen per separat dels materials i els mètodes de construcció, les cinc ordres, les voltes, les portes, les finestres, les escales, les xemeneies, etc. així com les regles d'aritmètica i geometria. Al text li segueix un apèndix amb trenta dos aforismes sobre la canalització dels rius. La primera edició va tenir poques il·lustracions.
En les diferents edicions impreses durant el segle XVIII, el manual va ser revisat i actualitzat i se li van afegir noves il·lustracions.
El "revival" que va tenir l'obra de Branca al segle XVIII reflecteix una tornada conscient a la tradició clàssica del disseny. Les revisions i comentaris incorporen les darreres investigacions en el camp de les tècniques de construcció.
Font: Los Tratados de arquitectura: de Alberti a Ledoux. Madrid: Hermann Blume, 1988
Aquest exemplar de la biblioteca prové del Fons fundacional de la biblioteca de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona (anterior a 1817)
Al fons de la biblioteca es pot localitzar també l'edició de 1772 que prové de la Biblioteca persona lManuel Ribas i Piera
ARFE Y VILLAFAÑE, Juan de. Varia commensuración para la escultura y arquitectura. 5ª imp. Madrid : Imprenta de Miquel Escribano, 1763
Accés a la versió digital
Segons B. Bury, Juan de Arfe era fill i nét de platers de renom. Ell mateix és l'autor, entre d'altres peces de gran magnificència, de l'exemple més representatiu i impressionant de l'argenteria renaixentista: la custòdia de la catedral de Sevilla (1580-87). Tanmateix no va voler pertànyer al gremi d'argenters de Burgos perquè, segons les seves pròpies paraules, les seves veritables professions eren les d'"escultor d'or i plata i arquitecte", i a més ell era un "Hidalgo e persona principal... e de los más eminentes Hombres de España en su arte".
A De varia commensuración, el retrat i monograma de l'autor sota el seu escut d'armes donen fè del seu fort sentit de la dignitat i del seu estatus personal. L'objectiu del llibre, segons el que ell mateix assenyala en nota als lectors, es limita a "lo que puede enseñar el artificio en la escultura y la arquitectura". És a dir, es tracta essencialment d'un manual didàctic, dirigit específicament als que fabriquen objectes (Libro I: relojes de sol), als escultors (Libros II y III: figuras humanas y animales) i als arquitectes i platers (Libro IV: los órdenes, los vasos sagrados).
El títol I del llibre IV proporciona un breu i magistral resum de les cinc ordres, basat en Serlio, però amb una forta inclinació plateresca i un interès per tota aquella ornamentació "permisible" apropiada per a l'arquitectura dels argenters i també, com explicava Palladio als seus Quattro Libri (IV, 15), per als edificis petits.
Font: Los Tratados de aruqitectura: de Alberti a Ledoux. Madrid: Hermann Blume, 1988
Aquest exmplar de la biblioteca prové de la Biblioteca personal Manuel Ribas i Piera
A la biblioteca es pot localitzar també l'edició de 1795 que prové del Fons fundacional de la biblioteca de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona (anterior a 1817)
CHAMBERS, William, Sir. Traité des edifices, meubles, habits, machines et ustensiles des Chinois. Paris : chez le Sieur Le Rouge, Ingénieur-Geographe du Roi..., 1776
Accés a la versió digital
La traducció del text de Chambers design of Chinese buildings amb adaptacions i gravats de les làmines de l'edició anglesa va ser publicada per Georges Louis le Rouge. Probablement és una edició anterior del Cahier V de Jardins Anglo-Chinois de Le Rouge també publicat al 1776. El format reduit de la versió francesa en contrast amb la de mida foli de l'edició anglesa va requerir dividir algunes de les làmines en dues seccions.
També hi ha una lleugera diferència en l'organització i paginació respecte a les del Cahier V. Com a resultat d'aquestes adaptacions es perd part de la integritat il·lustrativa del treball. Però el Traité segurament serveix per al seu propòsit: satisfer l'interès francès creixent en el jardí pintoresc amb el material de la publicació de Chambers, que era afí a la interpretació francesa del disseny de jardins.
L'obra de Chambers es va produir durant un període en que s'enfocava en l'ornament arquitectònics als jardins i tenia la intenció de corregir els excessos en l'ús d'aquest ornament explicant la tradició clàssica.
Font: The Mark J. Millard architectural collection. Washington: National Gallery of Art; New York: Georg Braziller, 1993- . Volum | French Books, p. 112-113
Aquest exemplar de la biblioteca prové de la Biblioteca personal Manuel Ribas i Piera
MILIZIA, Francesco. Principi di Architettura Civile. Bassano : a spese Rimondini di Venezia, 1785
Accés a la versió digital
Aquesta obra es va publicar per primera vegada en una luxosa edició en tres volums sense il·lustracions el 1781 i constitueix la més gran contribució del neoclassicisme a la teoria de l'arquitectura. Se'n va fer una àmplia difusió arribant a editar-se sis edicions fins el segle XIX. El seu èxit també es va donar en gran part a l'organització sistemàtica del tema i la claredat amb la que Milizia defensa una "arquitectura filosòfica" il·lustrada, influïda per la idea de bellesa ideal.
La primera edició de l'obra va ser el 1781 i la segona el 1785. Més tard, Giovanni Battista Cipriani va completar el tractat afegint un llibre de làmines independents amb el títol Índice della figure relative ai Principi di architettura civile que conté 35 gravats i un índex.
Milizia no classifica els ordres arquitectònics en la categoria d'ornament, però els considera elements essencials de l'obra en sí com va fer Scamozzi (1548-1616).
L'estil de Milizia, una combinació d'elements polèmics i didàctics, mostra la seva intenció de millorar el nivell d'arquitectura de la seva època que sotmet a una crítica constant. A la vegada que explica la seva teoria recolzant-se en nombrosos exemples de la història de l'arquitectura, Milizia no només carrega contra els arquitectes de l'alt barroc i el barric tardà, sinó que també critica a Palladio i inclús a algunes obres antigues que no es corresponen amb el seu ideal clàssic d'una arquitectura basada en la raó i regida per la funcionalitat.
Font i més informació a: Teoria de la arquitectura: del Renacimiento a la actualidad. 89 artículos sobre 117 Tratados. Köln [etc]: Taschen, cop. 2003. ISBN 3822825220, p. 186-191
Un d'aquests exemplars de la biblioteca prové del Fons fundacional de la biblioteca de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona (anterior a 1817), i l'altre de la Biblioteca personal Manuel Ribas i Piera
Anar a l'inici
