Tractats d'arquitectura italians 

Tractats de Vitruvi (81 aC - 15 aC)

VITRUVI POL·LIÓ, Marc. M.Vtruvvii Pollionis de architectura libri decem ...: omnibus omnium editionibus longe emendatiores, collatis veteribus exemplis : accesservnt Gulielmi Castilionii ciuis Romani annotationes casti gatiores & plus tertia parte locupletiores : adiecta est Epitome in omnes Georgiij Agricolae de mensuris & ponderibus libros, eodem autore ... Lvgdvni : apvd Ioan. Tornaesivm, 1552

Accés a la versió digital

Aquest exemplar de la Biblioteca prové del Fons fundacional de la biblioteca de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona (anterior a 1817)

VITRUVI POL·LIÓ, Marc. I Dieci libri dell'architettura di M. Vitruvio / tradutti et commentatti da Monsignor Barbaro... ; con due tavole, l'una di tutto quello si contiene per i capi nell'opera, l'altra per dechiaratione di tutte le cose d'importanza. In Vinegia : Per Francesco Marcolini, 1556

Accés a la versió digital

El traductor i comentarista venecià Daniele Barbaro és el tercer gran intèrpret italià de Vitruvi al segle XVI i el primer intel·lectual que no és especialista en arquitectura.

El Vitruvi de Barbaro i els Quattro libri dell'architettura de Palladio publicats al 1570 es complementen de tal manera que les respectives contribucions dels dos autors al comentari de Vitruvi resulten inseparables.

Aquesta primera edició de l'obra està il·lustrada amb gravats sobre fusta basats en els dibuixos de Vitruvi.

Segons David Rosand: "per a la preparació d'aquest volum, que es podria haver iniciat el 1547, Barbaro va participar amb Palladio, a qui no tan sols deu les il·lustracions més importants, sinó que també va contribuir aportant la seva experiència i coneixements tant en arqueologia com en arquitectura. Barbaro elogià especialment el treball realitzat per Palladio en relació a l'antic teatre romà. Tan impressionant com les il·lustracions és el propi comentari de Barbaro, bàsicament aristotèlic, en el que una sola línia i inclús una sola paraula de Vitruvi es converteixen en tot un descobriment".

Al 1567 Francesco di Franceschi i Giovanni Chreigher van publicar a Venècia la segona edició revisada i augmentada en un format més petit. Aquests mateixos editors van produir també una edició en llatí el mateix any. Van aparèixer posteriors edicions al 1584, 1629 i 1641, totes elles a Venècia.

La primera traducció al castellà que es coneix és un manuscrit publicat entre 1584 i 1600 que es conserva a la Biblioteca Nacional de España.

Aquest exemplar de la biblioteca prové del Fons Manuel Ribas Piera

VITRUVI POL·LIÓ, Marc. De architectura : libri decem ; cum comentariis : Danielis Barbari. Venetiis : Apud Franciscum, Franciscum Senenfem & loan Crugher Germanum, 1567

Accés a la versió digital

Edició en llatí publicada per Francesco di Franceschi i Giovanni Chreiger. El mateix any, els mateixos editors van publicar la segona edició revisada i augmentada de l’edició de Francesco Marcolini publicat el 1556.

Aquesta edició conté més il·lustracions (de Giovanni Creiger) que la primera edició, tot i que de menys qualitat. Algunes d’elles es van aprofitar a l’edició de I quattro libri del’’architettura d’Andrea Palladio de 1570./ M. Vitruvii Pollionis ; cum comentariis: Danielis Barbari. Venetiis: Apud Franciscum, Franciscum Senenfem & Ioan Crugher Germanum, 1567

VITRUVI POL·LIÓ, Marc. Architecture ou Art de bien bastir ; mis de latin en françois par Jean Martin. Geneve : Jean de Tournes, 1618

Tercera edició de la primera traducció de Vitruvi al francès feta el 1547 per Jean Martin qui, gràcies a les seves traduccions de molts textos del Renaixement italià, va tenir un paper important en la seva divulgació a França.

A partir de 1546 va tenir cura de l’edició francesa de l’obra de Serlio, al  1546 va publicar la traducció al francès de Hypnerotomachia de Francesco Colonna afegint-li nous gravats fets per artistes francesos i, finalment, al 1553, L’Architecture de Alberti que va aparèixer després de la seva mort.

VITRUVI POL·LIÓ, Marc. Architecture generale de Vitruve / reduite en abregé, par Mr. Perrault de l'Academie des sciences à Paris. Derniere edition enrichie de figures en cuivre. Amsterdam : aux dépens des Huguetan, et se vend chez George Gallet sur le Keyser Graft, M.DC.LXXXI [és a dir 1691]

Accés a la versió digital

Al 1673 es publica a Paris la traducció amb notes de De architectura libri decem de Vitruvi de Claude Perrault, un dels grans arquitectes de Lluís XIV, a més de físic, mecànic, metge i naturalista. Fou germà del també famós escriptor Charles Perrault. Posteriorment va ser reeditada el 1684. 

La traducció de Perrault no va agradar la Reial Acadèmia d’Arquitectura francesa ja que trencava amb el seu concepte de que la bellesa d’un edifici és el resultat de l’exactitud de les seves proporcions  Segons ell, no existeixen regles absolutes en matèria de proporcions arquitectòniques i la definició de la bellesa depèn de tots i d’un consens general. Aquest concepte, que trencava amb la tradició anterior, va escandalitzar i iniciar un debat que va durar molt de temps.

L’edició de la biblioteca, que forma part del Fons Manuel Ribas Piera, és una versió abreujada editada posteriorment a Amsterdam.

L’edició de Vitruvi de Perrault va ser traduïda a varis països ens diferents idiomes com, per exemple, al castellà traduïda per José Castañeda publicada per primera vegada al 1761 i que també tenim a la biblioteca. 

VITRUVI POL·LIÓ, Marc. Compendio de los diez libros de arquitectura de Vitruvio / escrito en francés por Claudio Perrault ... ; traducido al castellano por don Joseph Castañeda ... En Madrid : en la imprenta de D. Gabriel Ramirez ..., 1761

Accés a la versió digital 

Després de l'edició d'Urrea, el Tractat de Vitruvi no es va reeditar a Espanya fins a mitjans del segle XVIII. El 1761 va aparèixer aquesta traducció de Joseph Castañeda de la versió francesa de Claude Perrault. Castañeda, professor de la Real Academia de San Fernando, va triar la versió del metge francès per a la traducció seguint les consideracions establertes pel comte d'Aranda en el seu informe de 1757 sobre estudis arquitectònics en el qual, entre altres recomanacions, es va proposar una important política de traduccions i reedició dels principals representants de la tractadista clàssica com Vitruvi, Serlio, Vignola, Palladio o Scamozzi. 

Com el mateix títol suggereix, l'obra és una versió molt reduïda i amb poques il·lustracions del tractat de Vitruvi. Aquesta traducció va inaugurar la Política Editorial de l'Academia per a l'ensenyament de l'arquitectura.

Font: http://biblioteca.aq.upm.es/biblioteca_digital/vitruvio.html

Segons Dora Wiebenson: Aquest compendi de Perrault reorganitza i condensa el text vitruvià creant una teoria totalment moderna de la bellesa positiva i arbitrària. A això cal afegir  una selecció dels monuments clàssics més importants provinents de les làmines de l’edició completa de Vitruvi realitzada per ell mateix.

Aquesta  edició completa marca el final d’una llarga tradició de interpretació dels textos de l’autor clàssic. Traduïda a cinc llengües i  reeditada onze vegades durant el segle següent, aquesta popular obra anava dirigida a l’amateur i a l’home de gust.

Font: Los Tratados de arquitectura: de Alberti a Ledoux. Madrid: Hermann Blume, 1988

Un dels exemplars de la biblioteca prové del Fons fundacional de la biblioteca de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona (anterior a 1817) i l’altre del Fons Manuel Ribas Piera

                                                                                           Anar a l'inici

Tractats d’Alberti (1404 – 1472)

ALBERTI, Leon Battista. I Dieci Libri de l'Architettura / di Leon Battista de gli Alberti ... ; nouamente da la latina ne la volgar lingua con molta diligenza tradotti [di Pietro Lauro] Venecia : Vincezo Vaugris, 1546.

Accés a la versió digital

Aquest  exemplar de la biblioteca prové del Fons fundacional de la biblioteca de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona (anterior a 1817)

ALBERTI, Leon Battista. L'Architettura / ; tradotta in lingua fiorentina da Cosimo Bartoli ... ; con la aggiunta de disegni. Venetia : Francesco di Franceschi, 1565

Accés a la versió digital del nostre exemplar

Segona traducció de l’obra De re aedificatoria d’Alberti  a l’italià. Té com a particularitat que oferia per primera vegada el text acompanyat d’il·lustracions. 

Aquest  exemplar de la biblioteca prové del Fons fundacional de la biblioteca de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona (anterior a 1817)

ALBERTI, Leon Battista.  Los Diez libros de architectura / de Leon Baptista Alberto ; tradvzidos de latin en romance ... [Madrid] : en casa de Alonso Gomez ..., 1582

Accés a la versió digital

Primera traducció espanyola impresa i novena del tractat albertià editada a la casa d’Alonso Gómez,  impressor del rei. Inclou dedicatòria a Juan Fernández de Espinosa (tresorer entre 1578 i 1582 de Felip II) segurament amb l’objectiu d’aconseguir els seu patrocini (fet habitual a l’època). El mateix Felip II dóna via lliure a l’edició a Madrid el 17 d’octubre de 1578, que trigarà quatre anys fins a ser impresa.

L’obra esmenta que compta amb el vist-i-plau de Juan de Herrera, fet remarcable ja que Herrera era la figura primordial de l’arquitectura del moment, vinculat estretament a Felip II.

Obra de vital importància al context espanyol del segle XVI ja que, segons Fernando Marías a El largo siglo XVI. Los usos artísticos del Renacimiento Español): […] al dejar atrás decidida y definitivamente el decorativismo plateresco que, en general, actuaba sólo sobre superficies, sobre la piel de la arquitectura, y rara vez en sus estructuras; se superaban, de algún modo, los dictámenes de las Medidas del romano (Toledo, 1526) de Diego de Sagredo. […].

D’alguna manera postula el classicisme del regnat de Felip II, confirmat amb la posterior traducció de la Regola vignolesca (promugada també per Juan de Herrera).

L’edició no té gravats i això destaca el paper conceptual del text.

Font: Suárez Quevedo, Diego. Sobre las primeras ediciones del De re aedificatoria de Leon Battista Alberti. Facultad de Geografía e Historia, U.C.M. Consulta en línia

Aquest  exemplar de la biblioteca prové del Fons Manuel Ribas Piera

ALBERTI, Leon Battista. The Architecture of Leon Batista Alberti in ten books of painting in three books and of statuary in one book / translated into Italian by Cosimo Bartoli, and into English by James Leoni, architect ; illustrated with seventy-five copper-plates engraved by Mr. Picart in one volume. London : printed by Edward Owen, in Hand-Court, Holborn, for Robert Alfray, in the Hay-market, St. James's, M.DCC.LV. [1755]

Aquest  exemplar de la biblioteca prové del Fons Manuel Ribas Piera

                                                                                             Anar a l'inici

Tractats de Serlio (1475 - 1554)

SERLIO, Sebastiano. Regole generali di architettura di Sabastiano Serlio bolognese sopra le cinque maniere degli edifici, cioe, thoscano, dorico, ionico, corinthio, e composito : con gli essempi de l'antiquita, che per la maggior parte concordano con la dottrina di Vitruuio : con nuoue additioni & castigationi, dal medesimo autore in questa terza editione, come ne la seguente carta è notato. [Venècia] : impresso per Francesco Marcolini in Venetia, al segno de la verità, M.D.XLIIII [1544]

Aquest  exemplar de la biblioteca prové del Fons Manuel Ribas Piera

SERLIO, Sebastiano. Il Terzo libro di Sabastiano Serlio bolognese, nel qual si figurano, e descriuono le antiquita di Roma, e le altre che sono in Italia, e fuori de Italia : con noue additioni, come ne la tauola appare.  [Venècia] : impresso per Francesco Marcolini in Venetia, al segno de la verita, M.D.XLIIII [1544]

Accés a la versió digital

És el primer compendi imprès en llengua popular que conté gravats de fusta amb imatges dels edificis més antics de Roma i Itàlia. També inclou projectes de Bramante, Rafael i Peruzzi. Entre les obres contemporànies al tractat, destaca Sant Pere de Roma.

Il terzo libro, dedicat a Francesc I (rei de 1515 a 1574) que va portar a Serlio a França per treballar a Fontainebleau fins 1547, conté perspectives que van resultar novedoses per a l'estudi de l'arquitectura i art antic en la seva època.

La importància d'aquest llibre recau en el fet que la representació de l'arquitectura no s'havia utilitzat abans com a mitjà informatiu dirigit a un públic. És a dir, les il·lustracions tenen tant protagonisme com el text.

La portada mostra una ruïna amb pilastres i arcs amb la inscripció: Roma quanta fuit ipsa ruina docet ("inclús les seves ruïnes ens mostren el que va ser Roma a l'antigor") amb la intenció d'atreure l'atenció el lector.

A la biblioteca conservem dos exemplars d'aquest llibre provinents del fons Manuel Ribas i Piera. Un dels exemplars està relligat amb dues obres més de Sebastiano Serlio:

• SERLIO, Sebastiano. Il Primo [-quinto] libro d'architettura. In Venetia : per Pietro de Nicolini de Sabbio, ad instantia de Melchiorre Sessa, MDLI [1551]
• SERLIO, Sebastiano. Regole generali di architettura di Sebastiano Serlio Bolognese sopra le cinque maniere degli edifici, cioe, thoscano, ionico, crinthio, e composito : con gli essempi de l'antiquita, che per la maggior parte concordano con la dottrina di Vitruvio : con nuove additioni & castigationi, dal medesimo autore in questo terza editione, come ne la sequente carte è notato. [Venècia] : Impresso per Francesco Marcolini in Venetia, al segno de la verità, M.D.XLIIII [1544]

Aquest exemplar de la biblioteca prové del Fons Manuel Ribas Piera

SERLIO, Sebastiano. Il Primo [-quinto] libro d'architettura. In Venetia : per Pietro de Nicolini de Sabbio, ad instantia de Melchiorre Sessa, MDLI [1551]

Accès a la versió digital

Aquest exemplar de la biblioteca prové del Fons Manuel Ribas Piera

SERLIO, Sebastiano. Libro primo [-quinto] d'Architecttura di Sebastiano Serlio Bolognese : nel quale si tratta di primi principii della Geometria. Venetia : Gio. Battista et Marchio Sessa, [1560]

Aquest  exemplar de la biblioteca prové del Fons fundacional de la biblioteca de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona (anterior a 1817)

SERLIO, Sebastiano. Libros tercero y quarto de Sebastián Serlio Boloñés. Toledo : Joan de Ayala, 1563.

Accés a la versió digital  

Aquest exemplar de la biblioteca prové del Fons fundacional de la biblioteca de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona (anterior a 1817)

SERLIO, Sebastiano. Tercero y quarto libro de Architectura de Sebastian Serlio Boloñes : en los quales se trata de las maneras de como se pueden adornar los edificios con los exemplos de las antiguedades / traduzido de toscano en lengua castellana por Francisco de Villalpando ...Impresso ... en Toledo : en casa de Iuan de Ayala : a costa de Miguel Rodriguez ..., 1573

Aquest  exemplar de la biblioteca prové del Fons Manuel Ribas Piera

SERLIO, Sebastiano. Tutte l'opere d'architettura, et prrospetiua, di Sebastiano Serlio bolognese : doue si mettono in disegno tutte le maniere di edificij ... : con la aggiunta delle inuentioni di cinquanta porte ... : diuiso in sette libri : con vn'indice copiosissimo con molte considerationi, & vn breue discorso sopra questa materia / raccolto da M. Gio. Domenico Scamozzi vicentino. Di nuovo ristampate, e corrette. In Vinegia [Venècia] : presso gli Heredi di Francesco de' Franceschi, 1600

Accés a la versió digital

Aquest  exemplar de la biblioteca prové del Fons Manuel Ribas Piera

                                                                                      Anar a l'inici

Tractats de Vignola, 1507-1573

AMATI, Carlo. Gli Ordini di architettura del Barozzi da Vignola / pubblicati da Carlo Amati architetto membro dell'Academia delle Belle Arti in Milano. Milano : nella Stamperia di Pirotta e Maspero : si ritrovano presso l'autore, 1805

Accés a la versió digital 

Aquest  exemplar de la biblioteca prové del Fons Manuel Ribas Piera

                                                                                              Anar a l'inici

Tractats de Palladio (1508-1580)

PALLADIO, Andrea. I Quattro libri dell'architettura / di Andrea Palladio : ne'quali, dopo un breue trattato de'cinque ordini & di quelli auertimenti che sono piu necessarij nel fabricare si tratta delle case private delle vie, de i ponti, delle piazze, de i xisti et de tempij. In Venetia : appresso Domenico de Franceschi, 1570

Accés a la versió digital

Primera edició dels Quattro Libri que van exercir una gran influència en els arquitectes i l'arquitectura dels segles posteriors immediats a la seva publicació i va convertir Palladio en l'arquitecte més imitat de tots els temps.

El cànon palladià per als ordres antics va resultar de gran utilitat. La raó fonamental estava en la il·lustració: la simetria i harmonia dels dissenys de Palladio, amb la seva concepció esquemàtica molt didàctica, resultava especialment pràctic per a la construcció de palaus, vil·les, ponts, edificis civils al mateix temps que de temples i esglésies cristianes.

Palladio va començar a treballar en aquest tractat el 1550 quan estava col·laborant amb Daniele Barbaro en la il·lustració de l'edició de Vitruvi de 1556. Va ser escrit durant un llarg període de temps.

Tot i que la idea inicial de Palladio era crear un tractat d'arquitectura més ampli (a l'estil dels Dieci libri de Vitruvi) que no va arribar a completar, això no va disminuir la importància cabdal que va tenir aquesta obra.

Se sap que el manuscrit circulava al 1555 gràcies a la menció aquell mateix any d'A. F. Dion. Giorgio Vasari el va llegir, ja revisat, a Venècia cap a 1566.

Un any després de la mort de Palladio al 1580, els seus fills van preparar una edició ampliada amb un cinquè llibre que el seu pare hauria completat abans de morir, però mai es va arribar a publicar.

Posteriorment l'obra va ser reeditada en moltes ocasions tant a Itàlia com a d'altres països. Segons James S. Ackerman: "la luxosa edició londinenca de 1715 traduïda per Giacomo Leoni va ser la precursora del "revival" de Palladio a Anglaterra on, un segle abans Iñigo Jones ja s'havia encarregat d'introduir i difondre àmpliament l'obra palladiana". L'edició de Leoni també està consultable a la biblioteca dins el mateix fons Manuel Ribas i Piera.

PALLADIO, Andrea. I Quattro libri dell'architettura, di Andrea Palladio : ne' quali, dopo vn breue trattato de' cinque ordini, & di quelli auertimenti, che sono piu necessarij nel fabricare, si tratta delle case priuate, delle vie, de i ponti, delle piazze, dei xisti, & de' tempij. In Venetia : appresso Bartolomeo Carampello, 1581

Aquest  exemplar de la biblioteca prové del Fons Manuel Ribas Piera

PALLADIO, Andrea.  Les Bâtimens et les dessins de André Palladio : ouvrage divisé en quatre volumes avec des planches qui représentent les plans, les façades et les coupes / André Palladio ; recueillis et illustrés par Octave Bertotti Scamozzi. 2ª èd. Vicence : J. Rossi, 1786.

Accés a la versió digital vol. 1

Accés a la versió digital vol. 2

Accés a la versió digital vol. 3 

Accés a la versió digital vol. 4 

Aquest exemplar de la biblioteca prové del Fons fundacional de la biblioteca de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona (anterior a 1817)

                                                                                  Anar a l'inici

Altres

BIBIENA, Ferdinando Galli. L'Archittetura civile preparata su la geometria e ridotta alle prospettive considerazioni pratiche. In Parma : per Paolo Monti, 1711.

Accés a la versió digital

Ferdinando Galli Bibiena va ser una de les grans forces creatives del teatre barroc. Fou part de la familia Bibiena, els vuit membres de la qual va produir junts alguns del dissenys d'escenaris més notables entre 1680 i 1780 i van dissenyar nombrosos teatres a través de la Península itàlica. El seu treball es va produir sobretot al servei de la familia Farnese i la cort dels Habsburg a Viena. 

El 1708 va visitar Barcelona on va ser cridat pel supervisar la construcció dels monuments que festejarien el matrimoni de l'arxiduc Carles. Quatre anys després, el ja emperador Carles VI, el va reclamar a la cort de Viena com a primo architetto teatrale on, amb l'ajut dels seus fills Giuseppe i Antonio, va ser probablement el més actiu i amb tota certesa el més influent de tots els escenògrafs del segle.

L'Architettura civile és un tractat dividit en cinc parts i il·lustrat amb diagrames i gravats, que estudi la història, la teoria i la pràctica de la perspectiva i la quadratura. Després de revisar les contribucions realitzades pels principals teòrics de l'arquitectura i els pintors interessats en la perspectiva, Ferdinando es centra a la par IV de l'obra en la documentació de diferents tècniques de perspectives desenvolupades per ell, entre les que inclou la verduta per angolo, que va passar a substituir a la perspectiva central heretada de la pintura renaixentista. La majoria d'historiadors posen en dubte que ell fos el primer en utilitzar la perspectiva per angolo, però del que no hi ha dubte és de que de la seva importància històrica prové de la gran difusió el seu text il·lustrat.

Font i més informació:  

• The Mark J. Millard architectural collection. Washington: National Gallery of Art; New York: George Braziller, 1933- . Volum IV Italian and Spanish Books, p. 163-170
• Los Tratados de arquitectura: de Alberti a Ledoux. Madrid: Hermann Blume, 1988, p. 129-13

Aquest exemplar de la biblioteca prové del Fons Manuel Ribas i Piera

BRANCA, Giovanni. Manuale di Architettura di Giovanni Branca con figure in Rame edlineated incise de Filippo Vasconi. Nova ed. Roma : Eredi Bardiellini, 1757.

Accés a la versió digital

Giovanni Branca (1571-1645 arquitecte i enginyer), va estudiar matemàtiques i arquitectura a Roma, ciutat que li va atorgar la ciutadania. Se'l coneix sobretot per les seves obres Manuale d'architettura i Le Machine, ambdues publicades el 1629.

El Manuale va ser el text pràctic més utilitzat pels arquitectes i estudiants d'arquitectura italians durant gran part del segle XVII i tot el XVIII. L'obra, que resum en un sòl volum les normes i pràctiques professionals establertes, està dividida en sis llibres que s'ocupen per separat dels materials i els mètodes de construcció, les cinc ordres, les voltes, les portes, les finestres, les escales, les xemeneies, etc. així com les regles d'aritmètica i geometria. Al text li segueix un apèndix amb trenta dos aforismes sobre la canalització dels rius. La primera edició va tenir poques il·lustracions.

En les diferents edicions impreses durant el segle XVIII, el manual va ser revisat i actualitzat i se li van afegir noves il·lustracions.

El "revival" que va tenir l'obra de Branca al segle XVIII reflecteix una tornada conscient a la tradició clàssica del disseny. Les revisions i comentaris incorporen les darreres investigacions en el camp de les tècniques de construcció.

Font: Los Tratados de arquitectura : de Alberti a Ledoux. Madrid: Hermann Blume, 1988

Aquest exemplar de la biblioteca prové del Fons fundacional de la biblioteca de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona (anterior  a  1817)

Al fons de la biblioteca es pot localitzar també l'edició de 1772 que prové del Fons Manuel Ribas i Piera

COSTAGUTI, Giovanni Battista, junior. Architettura della Basilica di S. Pietro in Vaticano : opera di Bramante Lazzari, Michel'Angelo Bonrota,Carlo Maderni, ed altri. Roma : Stamperia de la Reverenda Camera Apostolica, 1684

Accés a la versió digital del nostre exemplar

Aquest llibre pertany a una sèrie d'estudis il·lustrats històrics i polèmics de Sant Pere de Roma que formaven part d'un esforç continu del Papa per tal de justificar la costosa construcció de l'edifici i desmentir la sospita que l'antiga basilica havia estat profanada per les excavacions fetes per als fonaments del nou edifici.

És l'edició definitiva de la col·lecció de gravats, a més de les millors il·lustracions gràfiques de la basílica precedida per la publicació a Roma el 1620 Libro de l'architettura di San Pietro nel Vaticano Finito col disegno di Michelangelo Bonaroto et d'altri architetti espressa in piu tavole da Martino Ferrabosco, i dedicada al Papa Pau V pel seu majordom, Monsenyor Giovanni Battista Costaguti que tenia la intenció d'il·lustrar les meravelles de Sant Pere i fer-les accessibles al lector llunyà.

Aquesta edició de 1684 va ser publicada per Monsenyor Giovanni Battista Costaguti junior, nebot del patrocinador de l'anterior edició i degà de la cambra papal. La principal diferència entre la primera edició de 1620 i aquesta, són una sèrie de làmines acompanyades d'una Dichiarazione de 25 pàgines amb una breu història de la construcció de l'església i el significat de l'emplaçament dels orígens de la Roma imperial fins la seva transformació a principis del segle XVII.

L'editor remarca que aquesta darrera edició no inclou la nova construcció feta després de 1620 per preservar el caràcter de la publicació original.

Font i més informació a: The Mark J. Millard architectural collection. Washington: National Gallery of Art; New York: George Braziller, 1933- . Volum IV Italian and Spanish Books, p. 115-120.

Aquest exemplar de la biblioteca prové del Fons fundacional de la biblioteca de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona (anterior a 1817)

FONTANA, Carlo. Templum  Vaticanum et ipsius Origo : editum ab equite Opus in septem Libeos distributrem. Romae : Typographia Jo. Francisci Buagni, 1694.

Accés a la versió digital

Es tracta d'edició il·lustrada amb gravats d'excel·lent qualitat tècnica i gràfica. Gran part de les imatges van ser dissenyades per Fontana i gravades per Alessandro Specchi. Conté il·lustracions on es representa el transport de l'obelisc Vaticà.

Es tracta d'un gran "album d'imatges", dels que durant els segles XVIII i XIX seran el suport ideal per a les descripcions de viatges i expedicions arqueològiques. En ell, la detallada descripció arquitectònica, producte d'un aixecament intensiu de la Basílica de Sant Pere (de la que Fontana era ministro deputado), fan coincidir l'afany documental amb l'estratègia estètica de les làmines. El domini tècnic dels gravats d'Alessandro Specchi és total. També ho és l'equilibri compositiu.

Cada imatge obeeix a una curosa posada en escena, ja sigui una planta o el detall constructiu d'una volta.

Però el que és realment singular d'aquest volum són les imatges de tota una sèrie de dispositius tècnics: bastides, escales, tensors... dissenyats i emprats per Niccola Zabaglia, analfabet, però reconegut pels seus contemporanis com l'home més avançat de la seva època a Statica e Meccanica e nell'arte di mover pesi. El respecte de Fontana, arquitecte de gran cultura, per l'obra d'aquest "professore meccanico" que ho va aprendre tot "senza libri" dóna lloc a una producció d'imatges que excedeix el repertori clàssic arquitectònic per posar en escena aquestes construccions impecables i efímeres

Font: La Biblioteca imaginaria : antiguos libros de la FADU. Buenos Aires : Editorial Universitaria de Buenos Aires-Eudeba : Universidad de Buenos Aires, 1998. p. 26-27/53

Aquest exemplar de la biblioteca prové del Fons fundacional de la biblioteca de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona (anterior a 1817)

FONTANA, Domenico. Della trasportatione dell'obelisco vaticano et delle fabriche di nostro signore Papa Sisto V : fatte dal cavallier Domenico Fontana ... : libro primo. Roma : Domenico Basa, 1590-1604.

Accés a la versió digital

Segons Joseph Connors, aquest és el millor llibre d'arquitectura il·lustrat del segle XVI. Per tal de traslladar l'obelisc de la part sud de Sant Pere, on havia estat imperturbable des de l'antiguitat, Fontana, amb 42 anys, va confiar en els coneixements d'enginyeria de Vitruvi, Alberti, Jacques Besson, Camilo Agrippa, i especialment del gran teòric de la mecànica de l'època Guidobaldo del Monte. De fet, el traductor de del Monte, Filippo Pigafetta, va publicar el seu propi esquema per moure l'obelisc a Discorso d'intorno della Aguglia et allà regione del muoverla publicat el 1586.

Tot i el títol del llibre de Fontana, no només parla del trasllat de l'obelisc del Vaticà, sinó també del de tres altres durant el papat de Sixte V,   l'erecció de les estàtues colossals de bronze de Sant Pere i Sant Pau sobre les Columnes de Trajà i Marc Aureli i el programa de l'edifici complet del Papa.

Aquest res gestae inclou la construcció de la Biblioteca del Vaticà, la Villa Montalto i la Capella Sixtina a Santa Maria Maggiore, l'Acqua Felice i la Font de Moisès prop dels banys de Dioclecià i el nou Palau Laterà. Però el que fa volar la imaginació són les impressions del gran castell de bigues de fusta que es va fer per fer baixar l'obelisc i transportar-lo fins el front de la plaça, on es va elevar no a l'eix de l'església, sinó en una línia que va des del centre de la cúpula fins el final del Pont de San Angelo.

La roda de la fortuna de Fontana va girar quan va morir Sixte V i els comptes dels seus totpoderosos arquitectes es van posar en qüestió. Fontana se'n va anar exiliat a Nàpols on va construir el Palau Reial i va fundar una dinastia que va continuar el seu Treball el seu fill, Giulio Cesare. A Nàpols es va publicar el segon volum el 1604. Inclou impressions de la Scala santa al Palau Laterà, el pont Borghetto, la nova ala del palau Vaticà i habitacions dissenyades per a ser construïdes al Colosseum per allotjar treballadors tèxtils, un dels febles intents de Sixte V de reviure la fallida economia romana.

Font: Avery's choice : five centuries of great architectural books : one hundred years of an architectural library, 1890-1990. New York G.K. Hall, 1997. p.15-16

Aquest exemplar de la biblioteca prové del Fons fundacional de la biblioteca de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona (anterior a 1817)

 GUARINI, Guarino. Architettura civile del padre D. Guarino Guarini Opera postuma dedicata a sua Sacra Reale Maeta. Torino : Gianfrancesco Mairesse, 1737. 

Accés a la versió digital

Segons Etta Arntzen: L'Architettura Civile va ser publicada, el 1737, per Bernardo Vittone. El text es divideix en cinc llibres: I. Dell'architettura en generale (observacions sobre la naturalesa, objectius i principis de l'arquitectura); II. Ichonografia (solars, fonaments i plantes); III. Ortografía elevata (seccions, voltes, elevacions i ordres) IV. Orthografi gettata (mètodes per projectar plànols en superfície); v. Geodesia (mètodes per transformar una forma geomètrica en una altra; mètodes per subdividir figures geomètriques). Algunes de les 79 imatges que il·lustren el text estan signades pel mateix Guarini, Abbiati i Fayneau. Aquestes consisteixen en dibuixos matemàtics, detalls arquitectònics, seccions, plantes i elevacions dels edificis realitzats pel mateix Guarini a Torí, les seves esglésies de París, Lisboa, Messina i Praga, i els traçats de les seves obres projectades a Vicenza, Verona i Oropa. Guarini dominava gran part de la literatura existent sobre arquitectura i matemàtiques i va utilitzar, de manera crítica, certs passatges de Vitruvi, de teòrics del Renaixement i de Delorme, així com alguns dels seus contemporanis, com J. de Caramuel i C.F. Millet de Chales.

En la conferència inaugural del simposi sobre Guarini celebrat el 1968, Rudolf Wittkower va resumir les idees contingudes en l'Architettura Civil i els mètodes del seu autor, destacant sobretot la claredat amb què s'organitza el tractat el bon sentit crític de Guarini a l'hora de corregir les regles tradicionals, els seus nous invents, la seva profunda erudició, la seva admiració pel gòtic i el seu ús de tècniques com l’ estereotomia i la geometria projectiva apresa dels francesos. Davant d'una de les cúpules meravelloses i extenses de Guarini, l'amant de l'art no iniciat ni entén ni es preocupa per entendre la complicada geometria de la seva construcció, complint així un dels principis de Guarini a l'Architettura Civile: tot i que depèn en gran mesura de les matemàtiques, el final de l'arquitectura és complaure i delectar l'espectador.

Font: Los Tratados de arquitectura: de Alberti a Ledoux. Madrid: Hermann Blume, 1988

Un dels exemplars de la biblioteca pertany al Fons fundacional de la biblioteca de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona (anterior a 1817) i l’altre al Fons Manuel Ribas Piera.

Més informació a: Teoria de la arquitectura: del Renacimiento a la actualidad. 89 artículos sobre 117 Tratados. Köln [etc]: Taschen, cop. 2003. ISBN 3822825220, p. 128-137    

LABACCO, Antonio. Libro d'Antonio Labacco appartenente a l'architettura nel qual si figurano alcune notabili antiquità di Roma. Impresso in Roma : in casa nostra, M.D.LVIIII 1559

Accés a la versió digital

Segons Martí C. Perdue, és deixeble de Sangallo el Jove, Labacco és sobretot conegut per la construcció de la gran maqueta de Sant Pere realitzada en fusta segons la va dissenyar Sangallo el 1547. També va treballar amb aquest en les fortificacions de Parma i Piacenza a la dècada de 1520.

Producte del nou interès renaixentista per les antiguitats i l'arqueologia, el Libro d'Antonio Labacco consta de 36 làmines, incloent el frontispici gravat pel seu fill Mario. Totes elles mostren vistes i reconstruccions dels edificis de l'antiga Roma, tals com l'Arc de Trajà, el Temple de Càstor i Pòl·lux, un plànol centralitzat de San Giovanni dei Fiorentini i plànols del port d'Adrià. Tot i algunes inexactituds, aquest llibre va ser molt popular. No hi ha dues còpies iguals, i la història i abast de les seves impressions no estan del tot clares.

Font: Los Tratados de arquitectura: de Alberti a Ledoux. Madrid: Hermann Blume, 1988

Aquest exemplar de la biblioteca prové del Fons Manuel Ribas i Piera

A la biblioteca es pot localitzar també l'edició del 1588 i una altra sense data d'edició que provenen del Fons fundacional de la biblioteca de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona (anterior a 1817)

MILIZIA, Francesco. Principi di Architettura Civile. Bassano : a spese Rimondini di Venezia, 1785

Accés a la versió digital del nostre exemplar

Aquesta obra es va publicar per primera vegada en una luxosa edició en tres volums sense il·lustracions el 1781 i constitueix la més gran contribució del neoclassicisme a la teoria de l'arquitectura. Se'n va fer una àmplia difusió arribant a editar-se sis edicions fins el segle XIX. El seu èxit també es va donar en gran part a l'organització sistemàtica del tema i la claredat amb la que Milizia defensa una "arquitectura filosòfica" il·lustrada, influïda per la idea de bellesa ideal.

La primera edició de l'obra va ser el 1781 i la segona el 1785. Més tard, Giovanni Battista Cipriani va completar el tractat afegint un llibre de làmines independents amb el títol Índice della figure relative ai Principi di architettura civile que conté 35 gravats i un índex.

Milizia no classifica els ordres arquitectònics en la categoria d'ornament, però els considera elements essencials de l'obra en sí com va fer Scamozzi (1548-1616).

L'estil de Milizia, una combinació d'elements polèmics i didàctics, mostra la seva intenció de millorar el nivell d'arquitectura de la seva època que sotmet a una crítica constant. A la vegada que explica la seva teoria recolzant-se en nombrosos exemples de la història de l'arquitectura, Milizia no només carrega contra els arquitectes de l'alt barroc i el barric tardà, sinó que també critica a Palladio i inclús a algunes obres antigues que no es corresponen amb el seu ideal clàssic d'una arquitectura basada en la raó i regida per la funcionalitat.

Font i més informació a: Teoria de la arquitectura: del Renacimiento a la actualidad. 89 artículos sobre 117 Tratados. Köln [etc]: Taschen, cop. 2003. ISBN 3822825220, p. 186-191

Un d'aquests exemplars de la biblioteca prové del Fons fundacional de la biblioteca de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona (anterior a 1817), i l'altre del Fons Manuel Ribas i Piera

POZZO, Andrea. Perspectiva pictorum et architectorum Andreae Putei e Societate Jesu = Prospettiva de' pittori e architetti d'Andrea Pozzo della Compagnia di Giesú. Parte prima [...seconda]. In Roma = Zu Rom : nella stamperia di Gio. Giacomo Komarek... = gedruckht von Joann. Jacob Komarek..., 1693-1700. 2 vols.

Accés a la versió digital

Pozzo va ser un arquitecte autodidacta que es va formar amb l'ajuda dels tractadistes italians del segle XVI. Va destacar per declarar que l'arquitectura procedia de la pintura i de la tècnica imprescindible en qualsevol pintor: la perspectiva.

El tractat té un enfocament pràctic i, per tant, en la seva major part original. Va ser molt popular i va tenir un gran impacte. Els seus estudis de la perspectiva, així com els seus dissenys arquitectònics, van servir d'inspiració durant molt de temps.

Els dos volums del tractat comencen amb una dedicatòria seguida d'un breu pròleg "Al lector" (Ad lectorum) i un índex, i inclouen una sèrie de 101 i 116 gravats a cada volum, amb explicacions annexes en llatí i italià.

La majoria dels gravats són de Vincenzo Mariotti, alumne de Pozzo. El volum 1 està dedicat a l'emperador Leopold I (regnat de 1658 a 1705) i el volum 2 al seu fill Josep I (1705-1711). Després de les portades en llatí i italià, cada volum conté una representació al·legòrica que fa referència a l'estudi de l'arquitectura. Un segon prefaci, Monita ad Tyrones, ("Avís per a principiants") introdueix el primer volum i explica la construcció gradual del tractat que es presenta com un manual.

El volum 1 comença amb uns exercicis senzills enfocats a la representació en perspectiva del quadrat. Segueix amb uns exercicis que es recolzen en diferents elements arquitectònics i grups de pedres estructurats, i després alguns projectes de Pozzo per a altars i decorats de teatres. Les darreres làmines estan dedicades al fresc del sostre de la nau principal de Sant'Ignazio (descobert al 1694, dos anys després de l'edició del primer volum). La seva construcció en perspectiva va ser l'objecte didàctic i teòric del primer volum. El volum II es centra en complexes exercicis de construcció així com projectes per a altres esglésies.

Es van publicar vàries edicions del tractat al segle XVIII i va tenir una gran difusió afavorida per l'extensió de l'ordre jesuïta (a la qual pertanyia Andrea Pozzo) arreu del món. Les primeres traduccions al francès i alemany es van publicar al 1700. Al 1707 es va reeditar a Londres amb un text bilingüe en llatí i anglès, i després, al 1708, a Brussel·les en llatí i flamenc.

Aquest exemplar de la biblioteca prové del Fons Manuel Ribas Piera

SIRIGATI, Lorenzo. La practica di prospettiva del cavaliere Lorenzo Sirigati. Venècia: Girolamo Franchesci, 1596

Accès a la versió digital

Primera edició d'aquest llibre que va ser dedicat a Ferdinando de Medici, gran Duc de Toscana. A les dotze primeres làmines estan explicats amb cura els principis bàsics i, després de recórrer arcs, voltes, capitells, portes i façanes, fa representacions del violí i el llaüt.

El segon llibre (sense text) mostra l'aplicació de les diverses tècniques a diferents parts dels edificis i a una gran varietat de poliedres oberts i tancats.

Baltrusaitis al seu article Anamorphoses, 1955, pàgines 58-70, cita la làmina 43 com exemple precursor de la perspectiva "accelerada".

Segons Paul Breman: "el tractat de Sirigatti va ser molt ben acollit tant per les seves imatges com pel seu bon sentit. Per als pintors i arquitectes del Renaixement, la perspectiva era una de les ciències més ben valorades, i Sirigatti ocupa amb ple dret un lloc destacat entre els autors més importants d'aquest camp. La seva obra es va tornar a posar de moda al segle XVIII, essent sobretot elogiada per la seva senzillesa i el seu enfocament fonamentalment pràctic".

Aquest exemplar de la biblioteca prové del Fons Manuel Ribas Piera

                                                                                      Anar a l'inici

Tractats d’arquitectura francesos

BELIDOR, M. (Bernard Forest de). Architecture hydraulique, ou L'art de conduire, d'elever et de menager les eaux pour les differens besoins de la vie ... A Paris ... : chez Charles-Antoine Jombert ..., 1737-1753. 2 Vols.

Accès a la versió digital volum 1 

Accès a la versió digital volum 2

Un dels exemplars de la biblioteca pertany al Fons fundacional de la biblioteca de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona (anterior a 1817) i l’altre al Fons Manuel Ribas Piera

BELIDOR, M. (Bernard Forest de). La Science des Ingénieurs dans la conduite des travaux de fortification et d'Architecture Civile : Dedie au Roy / par Mr. Belidor.
Paris : Claude Jombert, 1729. 2 volums

Accés a la versió digital volum 1

Accés a la versió digital volum 2

Segons Robin Middleton: "Bernard Forêt de Belidor va ser un dels enginyers més famosos i més apreciats del segle XVIII: Smeaton, Telford i Rennie, per exemple, van aprendre francès per llegir la seva Architeture Hdraulique. Tanmateix no ha estat molt estudiat, ni tan sols a França. Va néixer a Catalunya el 1694 o 1698, fill d'un militar que poc després va ser assassinat. Va ser criat per un altre oficial que li va ensenyar els rudiments de l'enquesta i l'estratègia militar. Enviat a Paris, va treballar tant per Cassini com per La Hire, i de ben jove va ser nomenat professor de matemàtiques a l'Ectil d'Artilleria de La Frère. El seu ensenyament allà va establir la seva reputació. Però els avenços que va fer en la fabricació de pòlvora i la ciència de la balística semblaven un afront al Príncep de Dombes que el va destituir del seu càrrec[...]

Fou director durant molts anys de l'Arsenal, membre de l' Académie des Sciences, etc. Però van ser els seus llibres sobre fortificacions i temes militars els que van llençar a la fama. La science des ingénieur publicada el 1729 va ser la seva obra més coneguda: el primer manual d'enginyeria mai publicat. El llibre es divideix en sis parts, cadascuna paginada per separat, principalment preocupada per les fortificacions i la seva construcció: hi ha seccions sobre maçoneria, construcció d'arcs i pressió de la terra (en què es tracten per primera vegada les propietats del sòl). Es van incloure les taules de Vauban per al disseny de murs de contenció. L'últim llibre tracta sobre estimacions i quantitats de materials. Però el quart i cinquè llibres es dediquen al disseny arquitectònic: el quart a la distribució de casernes, hospitals i edificis auxiliars, passarel·les i foses de la ciutat; el cinquè a l' aspecte decoratiu de l’arquitectura.

[…] Els cinc ordres i les seves motllures relacionades són tractades extensament, éssent la font bàsica del Cours d'architecture de François Blondel i els seus ideals. oposats als de Claude Perrault, són igualment reconeguts. Belidor va acceptar que la bellesa era, essencialment arbitrària i convencional. També va ser prou conscient dels tractats més recents, com el Traité de perspective de Courtonne de 1725, que per a ell remarquen la gran contribució dels francesos a l'arquitectura en la qüestió de la planificació detallada dels hôtels. […] Però Belidor no estava disposat a acceptar els capricis del gust italià que llavors es fomentaven a l'arquitectura francesa, en particular l'arquitectura interiorista. Va criticar durament l'església dels Theatines dissenyada per Guarino Guarini que, segons ell, era mil vegades més estranya inclús que el gòtic.” ( Avery';s choice : five centuries of great architectural books : one hundred years of an architectural library, 1890-1990. New York : G.K. Hall, 1997. p.70-71, traduit de l’anglès)

Un dels exemplars de la biblioteca pertany al Fons fundacional de la biblioteca de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona (anterior a 1817) i l’altre al Fons Manuel Ribas Piera

BLONDEL, François. Cours d'architecture enseigné dans l'Academie royale d'architecture,premiere [.. cinquieme] partie : ou sont expliquez les termes, l'origine & les principes d'architecture & les practiques des cinq ordres suivant la doctrine de Vitruve & de ses principaux sectateurs, & suivant celle des trois plus habiles architectes qui ayent écrit entre les modernes, qui sont Vignole, Palladio & Scamozzi / dedié au Roy par M. François Blondel, de l'Academie royale des sciences. A Paris: de l'imprimerie de Lambert Roulland, en la maison d'Antoine Vitré, rue du Foin, se vend chez Pierre Auboin & Francis Clouzier, prés de l'Hotel de Monseigneur le Premier President, court du Palais, á la fleur de lis, et chez les mesmes sur le quay des Grands Augustins, á la fleur de lis d'or, M.DC.LXXXXVI (1696) A Paris: chez l'auteur aux Faux-Bourg Saint Germain rür Jacob, au coin de celle de Saint Benoît et Nicholas Langlois rüe S. Jacquess à la victoire, M.D.C.LXXXXVI A Paris: de l'imprimerie de François le Cointe rüe des Sept-Voyes, prés le College de Reims.

El Cours d'Architecture, que va contribuir en gran mesura a l'estudi sistemàtic dels ordres, es composava de les conferències de l'autor a l'Académie, on va ser professor i director del 1671 fins la seva mort el 1686. És el primer curs organitzat d'arquitectura a França i va iniciar un nou gènere de tractat d'arquitectura. Una gran part està dedicat al comentari i comparació erudita dels ordres de Vitruvi, Alberti, Vignola, Palladio i Scarmozzi. Les seccions van acompanyades de taules i complicats diagrames comparatius de les proporcions.

Aquest exemplar de la biblioteca prové del Fons Manuel Ribas Piera

BLONDEL, Jacques-François. De la distribution des maisons de plaisance et de la decoration des edifices en general. Paris: Charles Antoine Jombert, 1737. 2 Vols.

Accés a la versió digital dels nostres exemplars

En paraules de Steven Frear: "Es tracta de la priemra obra publicada de Blondel, també coneguda amb el títol de Traité d'Architecture dns le goût moderne. Estava dirigida a l'arquitecte, l'estudiant i a l'amant de l'art de la construcció." Va ser escrita durant el "boom" de l'arquitectura domèstica que va tenir lloc a França al segle XVIII. Blondel mostrava al lector a través de varis models de cases de camp realitzats per ell mateix.

De fet, tot i que prèviament hi havia tractats que tractaven aquest tipus d’edificis d’una manera més o menys teòrica, el de Blondel va ser el primer a definir d’una forma més descriptiva els criteris de planificació que havia de tenir una casa de camp de l’època (o hôtel).

Aquestes cases, només per als més rics, il·lustren el principi de la convenance, determinat per la raò i el costum scial.

L’obra es va publicar en dos volums, i la majoria dels seus gravats eren dissenys del propi autor. El primer volum inclou els plànols dels solars i les plantes i alçats de les cases i jardins. El segon volum conté detalls dels jardins i una secció dedicada a la decoració dels interiors”. (Los Tratados de arquitectura: de Alberti a Ledoux. Madrid: Hermann Blume, 1988, p. 287-288, traduït del castellà).

Un dels exemplars de la biblioteca prové del Fons fundacional de la biblioteca de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona (anterior a 1817) i l’altre del Fons Manuel Ribas Piera

Més informació a:
PLACEK, Adolf K., ed. Avery's choice : five centuries of great architectural books : one hundred years of an architectural library, 1890 1990. New York : G.K. Hall, 1997. p.71-73.

Teoria de la arquitectura: del Renacimiento a la actualidad. 89 artículos sobre 117 Tratados. Köln [etc]: Taschen, cop. 2003. ISBN 3822825220

BLONDEL, Jacques-François. Cours d'Architecture Civile : cours d'Architecture, ou Traité de la Décoration, Distribution et Construction des Bâtiments / par J. F. Blondel (A partir del vol. VII) ; et continué par M. Patte. Paris : Desaint, 1771-7. 6 Vols.

Accés a versió digital:
Vol. 1: https://gallica.bnf.fr/ark:/12148/bpt6k65578971
Vol. 2: https://gallica.bnf.fr/ark:/12148/bpt6k6558006r
Vol. 3: https://gallica.bnf.fr/ark:/12148/bpt6k6557942d
Vol. 4: https://gallica.bnf.fr/ark:/12148/bpt6k6557566f
Vol. 5: https://gallica.bnf.fr/ark:/12148/bpt6k6558090p
Vol. 6: https://gallica.bnf.fr/ark:/12148/bpt6k6557915h

Robin Middleton assegura que ·”Blondel, igual o fins i tot en major mesura que el seu homònim del segle XVII ( també autor d'un tractat), ha de ser considerat com un teòric més que un arquitecte, tot i que els seus edificis sobris a la Place d'Armes de Metz encara avui donen fe de les seves grans dots d’ arquitecte. Va ser el gran mestre de l'arquitectura del segle XVIII, i entre els seus deixebles s’inclouen no només un gran nombre dels arquitectes francesos més distingits, sinó també arquitectes d'Alemanya, Rússia i Anglaterra. Sir William Chambers n’és el principal representant. Tota la doctrina de Blondel s'explica en el seu Cours d'architecture.

Va començar la seva carrera professional d’una certa rebel·lió; el 1742 va intentar obrir una École des Arts que s'enfrontés a l'escola de l'Académie, un propòsit que va fer realitat l'any següent, però el 1750 ja li enviaven estudiants de l'École des Ponts et Chaussées, i el 1762 ell mateix va ser nomenat professor de l’Académie Royal d’Architecture. Els seus ensenyaments van ser veritablement acadèmics en el millor sentit del terme, lògics i basats en l'ordre, com ho va ser el seu curs dividit en tres parts: la primera dedicada a la decoració, la segona a la planificació ("Distribució") i la tercera a la construcció. Però no era un reaccionari ni un adoctrinador.

El seu gust va canviar amb els anys, i va deixar que les seves creences fossin permeables a les influències dels seus contemporanis més joves; era, sobretot, una persona de gran tolerància. Tot i que va admirar fonamentalment les obres de Francois Masart i també les de Claude Perrault, també va reconèixer el mèrit de Borromini (encara que no el dels seus seguidors) i fins i tot va entendre l'arquitectura gòtica que considerava com l'expressió adequada del catolicisme francès. Va ensenyar als seus estudiants a traçar i construir no només edificis nobles, sinó també estructures útils. Amb tota la seva tolerància, no estava preparat per entendre cap tipus d'exotisme o novetat. Va desaprovar el gust per les formes a gran escala que van començar a desenvolupar-se a finals del segle XVIII, així com la imitació massa directa de l'antiguitat. Sempre va advocar per la moderació en tots els aspectes de l'art.

De la mateixa manera, no compartia l'interès obsessiu de J. G. Soufflot pels problemes de construcció i, de fet, els tres últims volums del seu Cours d'Architecture, que aborden aquests problemes, van ser adaptats i completats –podríem dir que pràcticament escrits– pel seu deixeble Pierre Patte (1723-1814), l'entusiasme i el coneixement del qual eren en gran part superiors als de Blondel. Junts van produir un manual arquitectònic que s'utilitzarà a tot França i gran part d'Europa fins a principis del segle XIX, quan les obres de J. N. L. Durand i J.B Rondelet van arribar a reemplaçar-lo.” (Los Tratados de arquitectura: de Alberti a Ledoux. Madrid: Hermann Blume, 1988, p. 154-155, traduït del castellà).

L’exemplar de la biblioteca prové del Fons fundacional de la biblioteca de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona (anterior a 1817)

BRISEUX, Charles-Étienne. Architecture moderne, ou l'art de bien bâtir : pour toutes sortes de personnes tant pour les maisons des particuliers que pour les palais... A Paris : chez Claude Jombert..., 1728

Accés a la versió digital

Briseux, en els seus tractats, reflecteix la nova orientació arquitectònica experimentada al segle XVIII. Aquesta obra es publica de forma anònima al 1728 i la seva autoria s'ha pogut atribuir recentment seguint l'actualització d'un tractat de Pierre Le Muet d'un nom semblant: Manière de bastir pour touttes sortes de persones (també descrit a aquest apartat de Sel·lecció d'obres). 

Briseux proposa a les seves obres nombroses variacions de planta i alçats de cases i palaus urbans. Intenta conciliar de forma harmoniosa la comoditat, decoració i ordenació de tota una gamma d'edifiacions que recullen des de la casa estreta, de varis pisos, fins el palau luxós.

Font: Teoria de la arquitectura: del Renacimiento a la actualidad. 89 artíulos sobre 117 Tratados. Köln [etc]: Taschen, cop. 2003. ISBN 3822825220, p. 278

Aquest exemplar de la biblioteca prové del Fons Manuel Ribas i Piera.

CHAMBERS, William, Sir. Traité des édifices, meubles, habits, machines et utensiles des Chinois. Paris : chez le Sieur Le Rouge, Ingénieur-Géographe du Roi..., 1776

Accés a la versió digital

La traducció del text de Chambers design of Chinese buildings amb adaptacions i gravats de les làmines de l'edició anglesa va ser publicada per Georges Louis Le Rouge. Probablement és una edició anterior del Cahier V de Jardins Anglo-Chinois de Le Rouge també publicat el 1776. El format reduït de la versió francesa en contrast amb la de mida foli de l'edició anglesa va requerir dividir algunes de les làmines en dues seccions.

També hi ha una lleugera diferència en l'organització i paginació respecte a les del Cahier V. Com a resultat d'aquestes adaptacions es perd part de la integritat il·llustrativa del treball. Però el Traité segurament serveix per al seu propòsit: satisfer l'interès francès creixent en el jardí pintoresc amb el material de la publicació de Chambers, que era afí a la interpretació francesa del disseny de jardins.

L'obra de Chambers es va produir durant un període en que s'enfocava en l'ornament arquitectònics als jardins i tenia la intenció de corregir els excessos en l'ús d'aquest ornament explicant la tradició clàssica.

Font: The Mark J. Millard architectural collection. Washington: National Gallery of Art; New York: George Braziller, 1993- . Volum | French Books, p. 112-113

Aquest exemplar de la biblioteca prové del Fons Manuel Ribas i Piera

FRÉART, Roland. Parallèle de l'architecture antique et de la moderne :contenant les profils des plus beaux edifices de Rome comparés avec les dix principaux autheurs qui ont écrit des cinq ordres ; Scavoir, Palladio et Scamozzi, Serlio et Vignole, D. Barbaro et Cataneo, L.B. Alberti et Viola, Bullant et de Lorme. 2e éd. (du Livre de Monsieur de Chambray). Paris : François Jollain, 1689.

Accés a la versió digital del nostre exemplar

Robert Neuman afirma que “Fréart de Cambray va néixer a Le Mans dins una d’aquelles famílies nobles que pertanyien a la nova varietat de connaiseurs apareguda al segle XVII i que va participar considerablement en la formació del gust artístic. [...] Al seu primer a Itàlia, al 1630-35, Roland va establir contactes amb els pintors clàssics francesos establerts a Roma i va estudiar arquitectura clàssica. [...]

El Paral·lèle, que anava dirigit a una audiència d’arquitectes i aficionats a l’arquitectura instruïts, comprenia una sèrie de comparacions visuals acompanyades de texts explicatius relatius a les ordres i al seu ús per part dels arquitectes de l’antiguitat clàssica i del Renaixement. En condemnar als arquitectes del seu temps per les llibertats que es prenien a l’hora d’interpretar les ordres, i en recomanar l’arquitectura antiga (en realitat, les pròpies lleis de la natura) com a única font dels principis arquitectònics, Fréart va iniciar la versió arquitectònica de la famosa ”Querella dels antics i els moderns”. Per Fréart, només els grecs havien produït una arquitectura perfecta que pogués servir de model per al present. Trobava tan bonics els tres ordres grecs, que inclús els dos romans el deixaven fred.

Posteriorment els seus ensenyaments inflexibles, que seguien els objectius teòrics de l’Académie que s’acabava de fundar, serien rebatudes per Perrault. Però la seva teoria general del caràcter racional de la bellesa va tenir una gran importància en el seu moment i tornaria a aparèixer un segle més tard i sota la forma de diferent a l’Essai sur l’archtecture de Laugier (1753)” (Los Tratados de arquitectura: de Alberti a Ledoux. Madrid: Hermann Blume, 1988, p.179, traduït del castellà).

L’exemplar de la biblioteca prové del Fons fundacional de la biblioteca de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona (anterior a 1817)

FREZIER, Amedée-François. La Théorie et la practique de la coupe des pierres et des bois : pour la construction des voutes et autres parties des bâtiments civils et militaires, ou traité de stéréotomie, à l'usage e l'Architecture. Strassbourg : j.D. Doubfeker le Fils ; Paris : S.H. Guerin l'Amé, 1737-1739

Accés a la versió digital (volum I) 

Accés a la versió digital (volum 2)

Accés a la versió digital (volum 3)

Jean-Marie de Pérouse de Montclos comenta: aquest monumental tractat de Frézier representa la culminació de tot el saber de l'estereotomia. Es van fer tres edicions i això demostra que va ser força ben rebut pel públic. L'enginyer militar Frézier es també autor de Traité des feux artifices (1747) i de vàries dissertacions sobre arquitectura publicades al Mercure de França. El primer volum de Théorie, que constitueix un terç de l'obra complerta, és un curs de matemàtiques en el qual Frézier mostra al seguidor les idees de Desargues, però del Desargues teòric de les seccions còniques més que del de la manière universelle. Els altres dos volums presenten una sèrie d'estudis sobre casos d'estereotomia aplicada, excepcionals per la seva extensió i la seva metòdica organització molt properes a l'esperit de l'Encyclopédie.

Font: Los Tratados de arquitectura : de Alberti a Ledoux. Madrid : Hermann Blume, 1988

Aquest exemplar de la biblioteca prové del Fons Manuel Ribas i Piera

A la biblioteca es pot localitzar també l'edició del 1754-1769 que prové del Fons fundacional de la biblioteca de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona (anterior a 1817)

LAUGIER, Marc-Antoine. Éssai sur l'architecture. A Paris : chez Duchesne, rue S. Jacques, au Temple du Goût, M.DCC.LIII [1753]

LAUGIER, Marc-Antoine. Éssai sur l'architecture. Nouvelle edition, revue, corrigée, & augmenté avec un dictionnaire des termes et des planches qui en facilitent l'explication. A Paris : Chez Duchesne..., 1755

Accés a la versió digital (edició 1753)

Accés a la versió digital (edició 1755)

Tot i la seva modesta presentació (petits llibres d'un octau sense il·lustracions), els llibres de Laugier van tenir una repercussió immediata.

Segons Richard A. Etlin: "L'Éssai va estar a l'avantguarda en les tres qüestions principals del moment: composició arquitectònica, urbanisme i arquitectura paisatgística. Seguint l'exemple del Nouveau traité de toute l'architetture de Cordemoy (2a ed. 1714), Laugier denuncia els "abusos" de l'arquitectura barroca (frontons partits, columnes adossades, pilastres) i, fet això, passa a oferir un model de construcció per al futur en la seva memorable descripció de la cabana primitiva. A la mateixa època en la que Jean-Jacques Rousseau explorava el mite del bon salvatge amb la finalitat de determinar els fonaments de la natura humana i de la societat, Laugier va retornar als orígens de l'arquitectura, basant-se en la lògica estructural i formal del temple grec, per establir els principis del disseny arquitectònic. I fent això, Laugier disminuïa també la importància donada en la teoria arquitectònica als debats al voltant a les proporcions dels ordres, per donar-se-la a les qüestions de composició mitjançant l'ús de les formes geomètriques pures".

Aquest exemplar de la biblioteca prové del Fons Manuel Ribas Piera

LE MUET, Pierre. Maniere de bastir pour toutes sortes de persone. Paris: Melchior Tavernier, 1623

Accès a la versió digital

L'objectiu d'aquest llibre era posar a disposició dels clients i aficionats burgesos una informació essencial sobre tot allò relacionat amb la construcció urbana. L'obra segueix el format bàsic: una sèrie de plantes i alçats, acompanyats de comentaris, d'una àmplia varietat de tipologia de cases.

Però aquesta obra destaca, respecte als predecessors de Le Muet (com Serlio al seu llibre VI Tutti li gradi degli homini, de l'Orme amb Pour les grands et les petits del 1567 o Jacques Androuet de Cerceau a Soît de petit, moyen ou gran estat del 1559) en que inclou més varietat de models i es dirigeix també a possibles clients amb pressupostos més baixos que no els permetien contractar arquitectes. Mostra d'això és que moltes de les làmines consisteixen en una façana estreta sense ornament arquitectònic i una sola estança a cada pis.

Aquest tractat va constituir una font d'informació essencial sobre l'arquitectura domèstica sota el regnat dels dos primers borbons a França: Enric IV (que regnà del 1589 al 1610) i Lluís XIII (que regnà del 1610 al 1643) i va ser una guia per a molts arquitectes fins 1680 aproximadament.

Le Muet va afegir gravats sobre els hotels parisencs que havia dissenyat a la segona edició de 1647 que va ser seguida per les edicions de 1663 (amb algunes làmines suplementàries amb models de cobertes) i 1681.

Aquest exemplar de la biblioteca prové del Fons Manuel Ribas Piera

                                                                                     Anar a l'inici

Tractats d’arquitectura espanyols

ARFE Y VILLAFAÑE, Juan de. Varia commensuración para la escultura y arquitectura. 5ª imp. Madrid : Imprenta de Miquel Escribano, 1763

Accés a la versió digital 

Segons John B. Bury, Juan de Arfe era fill i net de platèrs de renom. Ell mateix és l'autor, entre d'altres peces de gran magnificència, de l'exemple més representatiu i impressionant de l'argenteria renaixentista: la custòdia de la catedral de Sevilla (1580-87). Tanmateix no va voler pertànyer al gremi d'argenters de Burgos perquè, segons les seves pròpies paraules, les seves veritables professions eren les d'escultor d'or i plata i arquitecte", i a més ell era un "Hidalgo e persona principal... e de los más eminentes Hombres de España en su arte".

A De varia commensuracion, el retrat i monograma de l'autor sota el seu escut d'armes donen fè del seu fort sentit de la dignitat i el seu estatus personal. L'objectiu del llibre, segons el que ell mateix assenyala en nota als lectors, es limita a "lo que puede enseñar el artificio en la escultura y la arquitectura". És a dir, es tracta essencialment d'un manual didàctic, dirigit específicament als que fabriquen objectes (Libro I: relojes de sol), als escultors (Libros I y III: figuras humanas y animales) i als arquitectes i platers (Libro IV: los órdenes, los vasos sagrados).

El títol I del llibre IV proporciona un breu i magistral resum de les cinc ordres, basat en Serlio, però amb una forta inclinació plateresca i un interès per tota aquella ornamentació "permisible" apropiada per a l'arquitectura dels argenters i també, com explicava Palladio als seus Quattro Libri (IV, 15), per als edificis petits.

Font: Los Tratados de arquitectura: de Alberti a Ledoux. Madrid: Hermann Blume, 1988

Aquest exemplar de la biblioteca prové del Fons Manuel Ribas i Piera

A la biblioteca es pot localitzar també l'edició de 1795 que prové del Fons fundacional de la biblioteca de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona (anterior a 1817)

BRIGUZ y BRU, Athanasio Genaro, 1713? Escuela de arquitectura civil : en que se contienen los ordenes de arquitectura, la distribucion de los planos de templos y casas, y el conocimiento de los materiales / su autor Athanasio Genaro Brizguz y Bru, arquitecto. Valencia: Joseph Thomas Lucas, 1738

Accés a la versió digital

Aquest exemplar de la biblioteca prové del Fons fundacional de la biblioteca de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona (anterior a 1817)

RIEGER, Christian. Elementos de toda la architectura civil : con las más singulares servaciones de los modernos / impresos en latín por el P. Christiano Rieger los quales, aumentados por el mismo, da traducidos al castellano el P. Miguel Benavente. Madrid: por Joachin Ibarra ..., 1763

Accés a la versió digital

Segons afirma Carlos Sambricio. “la publicació al 1763 d’Elementos de arquitectura civil de Rieger marca una important pauta en el pensament arquitectònic espanyol ja que, traduït per Miguel Benavente, obre les portes a problemes plantejats a França i Itàlia sobre el sentit del classicisme. Editat a Espanya set mesos després de l’edició original de Viena, el pare Benavente no es limita a traduir el text original, sinó que introdueix novetats. Benavente arriba a modificar les làmines originals, ajustant-les a les idees de Laugier sobre la cabanya i l’origen de l’arquitectura.” (SAMBRICIO, Carlos. Los textos y los tratados de arquitectura de la España ilustrada. A: Goya, la Ilustración y la arquitectura: el nacimiento del arte moderno : Exposición : Colegio Oficial de Arquitectos de Aragón. Delegación de Zaragoza : 26 febrero 1996-30 marzo 1996. Zaragoza: Colegio Oficial de Arquitectos de Aragón, 1996, p. 43-47. Consulta en línia, traduït del castellà)

Dora Wiebenson comenta que només l’edició en castellà conté informació sobre l’estereotomia. Segons ella, probablement aquest tractat va ser l’obra de referència sobre arquitectura civil més important a Europa Central durant la segona meitat del segle XVIII.

Los Tratados de Alberti a Ledoux. Madrid Hermann Blume, 1988, p. 141-142)

Aquest exemplar de la biblioteca prové del Fons Manuel Ribas i Piera

TORIJA, Juan de. Breue tratado de todo genero de bobedas asi regulares como yrregulares execución de obrarlas y medirlas con singularidad y modo moderno obseruando los preceptos canteriles de los maestros de architectura con singularidad y modo moderno obseruando los preceptos canteriles de los maestros de architectura. Madrid : Pablo de Val, 1661

Accés a la versió digital

Segons Fernando Marías, el madrileny Torija, encara que a la portada figura com a “mestre arquitecte” era un competent mestre d’obres interessat en millorar les condicions professionals dels mestres d’obres del moment reivindicant les seves capacitats sobre els “arquitectes pintors” que considerava profans en la pràctica de l’arquitectura. Aquest tractat de Torija oferia un carácter mecànic que s’allunyava d’altres tractats del moment com el de Lorenzo de San Nicolás i Alonso de Vandelvira més centrats en l’art dels picapedrers o l’estereotomia de la pedra. El manual de Torija es va centrar exclusivament en l’art del ram de paleta amb la finalitat d’oferir regles fonamentals aritmétìques per calcular de forma fàcil la mida superficial en peus quadrats dels tipus de voltes principals que s’utilitzaven.
Aquest còmput de la superfície era imprescindible tant per calcular pressupostos econòmics de l’obra com per fer taxacions d’obres ja acabades. L’interès principal del manual de Torija es centra en “el seu caràcter representatiu de les preocupacions escolàstiques dels mestres constructors contemporanis “. ( Los Tratados de arquitectura: de Alberti a Ledoux. Madrid: Hermann Blume, 1988, p. 246-248)

Aquest exemplar de la biblioteca prové del Fons fundacional de la biblioteca de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona (anterior a 1817)

                                                                                    Anar a l'inici

Tractats d’arquitectura militar

CATANEO, Girolamo. Dell'Arte militare : libri cinque, ne'quali si tratta il modo di fortificare, offendere, et diffendere una fortezza: et l'Ordine come sidebbano fare gli Alloggiamenti Campali ; & formare le battaglie, con l'essamine de bombardieri, & di far fuochi arteficiati. Libro primo / di Girolano Cataneo novarese. In Brescia : Appresso Thomaso. Bozzola, M.D.LXXXIIII [1584].

Accés a la versió digital

Aquest exemplar de la biblioteca prové del Fons fundacional de la biblioteca de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona (anterior a 1817)

LUCUCE, Pedro de. Disertación sobre las medidas militares, que contiene la razón de preferir el uso de las Nacionales al de las Forasteras . En Barcelona : por Francisco Suriá y Burgada ..., 1773

Accés a la versió digital

Aquest exemplar de la biblioteca prové Fons fundacional de la biblioteca de l'Escola d’Arquitectura provinent de l'Acadèmia de Matemàtiques de Barcelona (anterior a 1803)

LUCUCE, Pedro de. Principios de fortificacion : que contienen las definiciones de los terminos principales de las obras de plaza y de campaña, con una idea de la conducta regularmente observada en el ataque y defensa de las fortalezas : dispuestos para la instruccion de la juventud militar. En Barcelona : por Thomas Piferrer ..., 1772

Aquest exemplar de la biblioteca prové Fons fundacional de la biblioteca de l'Escola d’Arquitectura provinent de l'Acadèmia de Matemàtiques de Barcelona (anterior a 1803)

VILLE, Antoine de. Les Fortifications du Chevalier Antoine de Ville : contenans la manière de fortifier toute sorte de places avec l'attaque, et les moyens de prendre les Places. Paris : Compagnie des Libraires de Palais, 1666.

Accés a la versió digital

Aquest exemplar de la biblioteca prové del Fons fundacional de la biblioteca de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona (anterior a 1817)

                                                                                       Anar a l'inici

Tractats de matemàtiques

BAÏLS, Benito. Elementos de matemática. Madrid : por D. Joachin Ibarra ..., 1779-1804. 11 vol.

Accés a la versió digital

Segons Carlos Sambricio: “Benito Baïls arriba de França a Espanya al voltant del 1761. Té una ampla formació tant en matemàtiques i geometria com en filosofía i economía que difon a través de diferents publicacions periòdiques del Madrid Il·lustrat. Va ser anomenat uns anys després Director de Matemàtiques de la Academia de San Fernando i va participar en diferents polèmiques i debats que hi havia a l’Acadèmia. Prenia partit dels que volien un canvi en el saber barroc donant-li un enfocament diferent proper als de les acadèmies franceses o al dels arquitectes residents a Roma.

En aquest sentit Baïls accepta la idea de substituir tant l'antic llenguatge de grotesques com les roques pel nou ideal classicista, i al mateix temps assumeix l'adopció dels tipus d'edificis desenvolupats pels arquitectes dels països esmentats. Eclèctic en la seva formació Baïls és un escriptor que publica tant un tractat d'harmonia com un estudi sobre la conveniència d'enterrar els morts fora de les ciutats, decideix editar els seus Elements de Matemàtiques com una manera de donar a conèixer un important nombre de qüestions per poc tractades fins aleshores a Espanya, convertint així els seus onze volums en un repertori fonamental de problemes i temes plantejats a l'Europa del seu temps.

Amb aquesta finalitat, Baïls assumeix voluntàriament un paper com a difusor, com a divulgador, algunes referències i oferint imatges arquitectòniques pertanyents a tractats arquitectònics àmpliament difosos fora de les nostres fronteres. La seva intenció és difondre models formals, aportar solucions tipològiques d'un petit nombre d'edificis, ja que considera que només cinc temes (església, graner o vestidor, hospital, presó i teatre) són fonamentals dins de l'arquitectura civil. No obstant això, allunyat de la teoria arquitectònica i acadèmica només de textos ja superats en el seu moment, Bails no entendrà que molts dels exemples que ofereix són contradictoris, reflectint diferents mentalitats i cultures, i en aquest sentit no dubta a presentar imatges de l'Església de Val de Gràcia en paral·lel al Teatre de Nàpols, de la mateixa manera que tampoc no diferencia entre l'arquitectura jesuïta de Nimes i el projecte de l'Hotel-Dieu de Poyet.

Però si Baïls es va equivocar en les imatges i exemples que ofereix, també ho fan les seves cites o referències als teòrics de l'arquitectura: indiscriminadament va barrejar els textos rigoristes (Textos Laugier o italians) amb referències al barroc classicista de Blondel, amb els supòsits teòrics de Milizia o amb els tractats funcionalistes”. (Los Tratados de arquitectura: de Alberti a Ledoux. Madrid: Hermann Blume, 1988, p. 160-162, traduït del castellà).

Aquest exemplar de la biblioteca prové del Fons fundacional de la biblioteca de l'Escola d'Arquitectura provinent e l'Acadèmia de Mtemàtiques de Barcelona (anterior a 1803)

BAÏLS, Benito. Principios de matemática de la Real Academia de San Fernando / por Don Benito Bails. 2a ed. Añadida. Madrid : Imp. de la Vda. de Ibarra, 1788, 1789, 1790. 3 Vols.

Accés a la versió digital. Volum 1

Accés a la versió digital. Volum 2

Accés a la versió digital. Volum 3

Aquest exemplar de la biblioteca prové del Fons fundacional de la biblioteca de l'Escola d'Arquitectura provinent de l'Acadèmia de Matemàtiques de Barcelona (anterior a 1803)

TOSCA I MASCÓ Tomàs Vicent. Compendio mathematico. 3ª impr. Valencia : Joseph Garcia, 1757. 9 v.

Accés a la versió digital

Aquest exemplar de la biblioteca prové del Fons fundacional de la biblioteca de l'Escola d'Arquitectura provinent e l'Acadèmia de Matemàtiques de Barcelona (anterior a 1803)

                                                                                   Anar a l'inici

Altres

DECKER, Paul. Fürstlicher Baumeister/ oder: Architectura civilis : wie grosser Fürsten und Herren Palläste/ mit ihren Höfen/ Lust-Häusern/ Gärten/ Grotten/ Orangerien/und ande ren darzu gehörigen Gebäuden füglich anzulegen/ und nach heutiger Art auszuzieren; zusamt den Grund-Rissen und Durchschnitten/ auch vornehmsten Ge-mächern und Säälen eines ordentlichen fürstlichen Pallastes; Erster Theil / Inventirt und gezeichnet Durch/ Paulus Decker / Hoch-Fürstl. Pfalz-Sulzbach. Architect  Verlegt von Jeremias Wolff/ Kunsthändlern in Augspurg. Cum Gratia & Privilegio Sac. Cæs. Majest. Augspurg : Gedruckt bey Peter Detleffsen Anno MDCCXI [1711]-1716.

Accés a la versió digital del nostre exemplar

Es tracta de la primera edició de l’obra de Paul Decker que es tradueix per “Arquitecte de prínceps” fent referència al càrrec de Decker de mestre i director d’obres a diferents palaus de les corts alemanyes de la seva època. La seva intenció amb aquesta obra era representar models per a tots els tipus d’edificis representatius i projectes per a residències senyorials: palaus, jardins, orangeries, grutes, tores, habitacions individuals... i arriba a proposar inclús les decoracions del sostre per a les principals estances. També galeries amb exposició d’obres artístiques seguint, en part, els models de teòrics francesos com Perrault, Blondel... Només estan representats algunes obres realment construïdes. L’obra, tot i no contenir cap teoria expressament formulada, va tenir una gran influència en el Barroc Alemany i molts arquitectes i decoradors del segle XVIII es van inspirar en ella. Profusament il·lustrada amb grans gravats i poc text, pretenia ser una espècie de catàleg destinat als prínceps i als nobles, una idea força moderna. Es van arribar a publicar dos dels quatre volums previstos, però la mort prematura de Decker va deixar el projecte inacabat. El tercer volum,que mai es va editar, tenia previst tractar esglésies i capelles i el quart edificis civils com ajuntaments, hospitals, escoles, borses i arsenals.

Aquest exemplar de la biblioteca prové del Fons fundacional de la biblioteca de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona (anterior a 1817)

Més informació a:

PLACEK, Adolf K., ed. Avery's choice : five centuries of great architectural books : one hundred years of an architectural library, 1890-1990. New York : G.K. Hall, 1997. p.71-73.

Teoria de la arquitectura: del Renacimiento a la actualidad. 89 artículos sobre 117 Tratados.
Köln [etc]: Taschen, cop. 2003. ISBN 3822825220

KIRCHER, Athanasius. Athanasii Kircheri Phonurgia nova, sive, Conjugium mechanico-physicum artis & natvræ paranympha phonosophia concinnatum : quâ universa sonorum natura, proprietas, vires effectuúm[que] prodigiosorum causæ, novâ & multiplici experimentorum exhibitione enucleantur : instrumentorum acusticorum, machinarúm[que] ad naturæ prototypon adaptandarum, tum ad sonos ad remotissima spatia propagandos, tum in abditis domorum recessibus per occultioris ingenii machinamenta clam palámue sermocinandi modus & ratio traditur, tum denique in bellorum tumultibus singurlaris hujusmodi organorum usus, &
praxis per nouam phonologiam describitur Campidonae : per Rudolphum Dreherr, 1673

Accés a la versió digital

L’edició de Phonurgia Nova (1673) de Athanasius Kircher (Geisa, Alemania 1602-Roma, Italia 1680) demostra el grau de compromís i erudició fantàstica del jesuïta respecte als sabers liberals i científics que definien els límits del coneixement a l’Europa de mitjans del segle XVII. Considerat a la seva època com un homo universalis, són coneguts els seus estudis sobre medicina, astronomia, matemàtiques, història, arquitectura, música, mineralogia, etc. entre molts altres.

El títol de l'obra conté el neologisme “Phonurgia”, composat de les paraules gregues φovή (so) i ỏpγή (treball, energia). Escrita en llatí, el seu subtítol es tradueix com a “nova modalitat de producció del so”, reconeixent cap al final del llibre “phonurgia como facultas mirabilium per sonos operatrix”, que vol dir la “capacitat de provocar allò meravellós mitjançant mitjans de sons”. Perquè per a Kircher el so no era simplement un fenomen físic, sinó quelcom que estava profundament connectat amb la natura humana.

Les obres de Kircher expressen la visió barroca del “món meravellós”, des d'invencions maquinistes que manifesten una feliç síntesi entre ciència i màgia: sorprendre, convèncer a la gent de coses improbables i, finalment, explicar l'arcà que es troba entre hermetisme i les ciències exactes. Els seus artefactes, reunits dins un museu que porta el nom del seu autor, difícilment podrien incloure's a una genealogia de la ciència experimental, però tanmateix van il·luminar a les futures generacions d'artistes i arquitectes, des de l'esperit de la il·lustració fins el surrealisme del segle XX.

Font:  Tronchin, Lamberto. Athanasius Kircher’s Phonurgia Nova: The marvelous world of sound during the 17th Century, Acoustics Today, January 2009.

Aquest exemplar de la biblioteca prové del Fons Manuel Ribas Piera

                                                                                     Anar a l'inici

Apunts manuscrits de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona i de l'Escola de Mestres d'Obres i Agrimensors (1860-1928)

Aplicación de la álgebra a la geometría inferior. [Barcelona]: s.n., entre 1780-1850

Accés a la versió digital

Curs d'àlgebra aplicada. Manuscrit amb enquadernació en pergamí.

Aquest exemplar de la biblioteca probablement prové del Fons fundacional de la biblioteca de l'Escola d'Arquitectura provinent de l'Acadèmia de Matemàtiques de Barcelona (anterior a 1803)

Aplicación de la álgebra a la geometría superior. [Barcelona]: s.n., entre 1780 i 1850

Accés a la versió digital

Curs d'àlgebra aplicada. Manuscrit amb enquadernació en pergamí.

Aquest exemplar de la biblioteca probablement prové del Fons fundacional de la biblioteca de l'Escola d'Arquitectura provinent de l'Acadèmia de Matemàtiques de Barcelona (anterior a 1803)

Domènech Mansana, Josep. Problemas de geometria y trigonometria: curso de 1897 a 1898. S.l.: s.n., 1897-1898

Accés a la versió digital

Problemes resolts de l'alumne Josep Domènech Mansana.

Aquest exemplar pertany al Fons de la Biblioteca de la Càtedra Gaudí - ETSAB

Planella i Roura, Macari. Atlas de construcción. [Barcelona]: s.n., 1860-1861

Accés a la versió digital

Apunts manuscrits de l'assignatura de Construcció de l'Escola Especial de Mestres d'Obres (1859-1872).

Van ser presos a la classe del professor i catedràtic Joan Torras.

Aquest exemplar pertany al Fons de la Biblioteca de la Càtedra Gaudí - ETSAB

Planella i Roura, Macari. Geometría descriptiva y sus aplicaciones. [Barcelona]: s.n., 1859-1860

Accés a la versió digital

Apunts manuscrits presos a la classe del professor Josep Casademunt de l'Escola Especial de Mestres d'Obres (18529-1872).

Inclou 94 dibuixos lineals.

Aquest exemplar pertany al Fons de la Biblioteca de la Càtedra Gaudí - ETSAB

Planella i Roura, Macari. Lecciones de construcción: explicadas por el catedrático Juan Torras, arquitecto por la Rl Academia de S. Fernando. [Barcelona]: s.n., 1860

Accés a la versió digital

Apunts manuscrits de l'assignatura de Construcció de l'Escola Especial de Mestres d'Obres (1859-1872). Van ser presos a la clase del professor del professor i catedràtic Joan Torras.

Aquest exemplar pertany al Fons de la Biblioteca de la Càtedra Gaudí - ETSAB.

Planella i Roura, Macari. Topografia reducida al levantamiento de planos, construcciones de perfiles y trazado de las curvas de nivel: curso de 1859 a 1860. [Barcelona]: s.n., 1850-1860

Accés a la versió digital

Apunts manuscrits de l'Escola Especial de Mestres d'Obres (1852-1879). A la portada addicional: Escuela de Bellas-artes de Barcelona. Cuaderno propio del alumno de la carrera profesional de maestros de obras, aparejadores y agrimensores Macario Planella y Roura.

Aquest exemplar pertany al Fons de la Biblioteca de la Càtedra Gaudí - ETSAB.

Tratado III de la geometría práctica. [Barcelona]: s.n., 1754

Accés a la versió digital

Manuscrit amb enquadernació en pergamí que forma part del Curso matemático de Pedro de Lucuce impartit a l'Acadèmia de Matemáticas de Barcelona durant el segle XVIII. Apunts presos per Joan Soler i Faneca de la conferència de Joan Escofet.

Aquest exemplar de la biblioteca probablement prové del Fons fundacional de la biblioteca de l'Escola d'Arquitectura provinent de l'Acadèmia de Matemàtiques de Barcelona (anterior a 1803)

Tratado 6 de la estática. [Barcelona]: s.n., entre 1750 i 1794.

Accés a la versió digital

Manuscrit amb enquadernació en pergamí que forma part del Curso matemático de Pedro de Lucuce impartit a l'Acadèmia de Matemáticas de Barcelona durant el segle XVIII. Dates aproximades deduïdes a partir de la biografia del seu antic propietari que consta escrit en llapis: Joan Soler i Faneca, 1731-1794.

Aquest exemplar de la biblioteca probablement prové del Fons fundacional de la biblioteca de l'Escola d'Arquitectura provinent de l'Acadèmia de Matemàtiques de Barcelona (anterior a 1803)

Tratado 7º de la estática. [Barcelona]: s.n., 1781?

Accés a la versió digital

Manuscrit amb enquadernació en pergamí que forma part del Curso matemático de Pedro de Lucuce impartit  l'Acadèmia de Matemáticas de Barcelona durant el segle XVIII.

Aquest exemplar de la biblioteca probablement prové del Fons fundacional de la biblioteca de l'Escola d'Arquitectura provinent de l'Acadèmia de Matemàtiques de Barcelona (anterior a 1803)

Anar a l'inici