Aquest mes ressenya de "209 Rue Saint-Maur, París : Autobiografía de un edificio" de Ruth Zylberman.
Pels voltants de l’edifici protagonista del llibre, s’han succeït els episodis històrics. Van haver barricades durant la Revolució de 1948. Més tard, a les batudes nazis, molts dels seus llogaters van ser detinguts i deportats i, ja en la història més recent, el 209 de Saint-Maur, no és lluny de les terrasses objectiu dels atemptats del 13 de novembre de 2015.
L’autora reconstrueix la vida interior del 209. Teixeix les històries entre elles, des de la seva construcció fins el moment en què comença la investigació que conclou amb la publicació del llibre i del documental. Situa tots els veïns que pot per a interconnectar-los entre si i recuperar bocins de les vides quotidianes de gent treballadora que donen forma a una història comuna, la del 209.
És difícil però, resseguir el fil que enllaça unes famílies amb les altres. Submergint-se en arxius, censos i llistas per anar filant la intrahistòria del bloc: hi ha qui vol ser part i qui es veu incapaç, qui vol saber i qui s’estima més el silenci per a no reviure l’horror. Tots ells són petites cel·les en l’entramat de la història que no s’escriu amb majúscula.
És colpidor llegir sobre la por aterridora, que no podem si més no albirar, que van haver de viure durant aquests moments. Com la policia colpejava les portes darrere de les que intentaven amagar-se. Quants nens abandonats i famílies desfetes, també però la solidaritat entre veïns que van ocultar tots quants van poder, per a donar-los la possibilitat de sobreviure.
Per això, és important preservar la història dels edificis que en tenen, per difondre la memòria malgrat que sigui només de forma divulgativa. Ruth Zylberman i el seu 209 són un gran exemple d’això i aquest llibre, una lectura molt recomanable.
