“Tard o d'hora, malgrat tot, haurem de tornar a casa, perquè és sempre i únicament gràcies a i dins d'una casa com habitem aquest planeta.”
Que la casa és una realitat moral i no arquitectònica és la premissa de la qual parteix Coccia per a descriure i aprendre la realitat dels llocs que habitem. Para l’atenció en els espais que ocupem i com aquests són els que ens configuren. Segons Coccia, les relacions que mantenim amb aquests espais que ens contenen de manera efímera, pot produir l'existència de la felicitat o ajudar a replantejar-nos com vivim.
I així, construeix un recorregut per les estances que componen les cases dotant-les de sentits. Les habitacions són el que succeeix dins d'elles, les activitats a les quals estan dedicades i així trobem el bany que no sols és lloc d'higiene sinó de descobriment sexual o el dormitori, el lloc on “desapareixem de nosaltres mateixos” quan dormim.
En un dels capítols, Coses de cases, fa una interessant reflexió sobre els objectes que contenen els habitatges que possibiliten que els habitem. L'espai buit per si només no és suficient, el sostre que ens guareix i les parets que ens protegeixen no basten, necessitem mobiliari i utensilis per a fer la vida. Diu que en realitat, només habitem les coses. L'ús que els donem és el que els confereix la seva personalitat i nosaltres som, en relació amb ells.