Aquesta guia temàtica és el complement de l'exposició
Ignasi de Solà-Morales. Itineraris intel·lectuals.
La mostra presenta una selecció de les seves obres, el testimoni de la seva activitat acadèmica i el recull de certs esdeveniments en els quals el seu impuls fou cabdal.
Amb vint-i-vuit anys, l’Ignasi de Solà-Morales iniciava la seva activitat docent com a professor d'Estètica a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona (1970-1973). A la mateixa època, rebé l’encàrrec de preparar l’edició i el pròleg de l’obra de Walter Benjamin, Angelus Novus (1971).
L’any 1970, i continuant la tasca iniciada per Oriol Bohigas, l’Ignasi assumia la direcció de l'Arxiu Històric del COAC (1970-1973). Al llarg d’uns escassos tres anys, s’endegà una col·lecció de monografies d'arquitectes catalans del modernisme (Cèsar Martinell, Josep Mª Jujol i Josep Vilaseca), entre les quals destaca la publicació de la seva tesi doctoral, Joan Rubió Bellver i la fortuna del gaudinisme, dirigida per Rafael Moneo i llegida a l’ETSAB el 30 de novembre de 1973. També s’inicià la sèrie “Archivo Histórico” de Cuadernos de arquitectura y urbanismo, amb números monogràfics com “A.D.L.A.N, testimonio de una época” (1970) i “Sobre historia urbana de Barcelona” (1971); i, havent-se dipositat el fons del GATCPAC a l’Arxiu del COAC, es publiquen dos monogràfics sobre el grup: “GATCPAC I” (1973) i “GATCPAC II” (1973), que culminaran amb la primera edició facsímil de la revista AC. Documentos de Actividad Contemporánea (Gustavo Gili, 1975).
Com a director de col·leccions i assessor de l'editorial Gustavo Gili, l’Ignasi va fer una feina continuada de recerca i selecció de textos fonamentals per a la història i la teoria de l’arquitectura, a més de prologar i traduir diferents edicions, com l’obra de Peter Collins, Los ideales de la arquitectura moderna. Su evolución. 1750-1950, i els escrits d’altres autors imprescindibles com són Rudolf Witkower, Nikolaus Pevsner, Robert Venturi, Collin Rowe, Allan Colquhoun, Alois Riegl i Mario Praz. Dirigí la col·lecció “Arquitectura i Crítica” entre 1973 i 1990, deixant un llistat inacabable d'autors i d’obres que van arribar al públic gràcies a una col·laboració que pràcticament no es va interrompre al llarg de la seva vida.
En els temps finals de dictadura i porciolisme, una de les activitats menys conegudes de l’Ignasi de Solà-Morales fou la seva participació a les pàgines de la premsa de l’època, amb una col·laboració regular al desaparegut diari Tele/exprés, que signava juntament amb els arquitectes Josep Emili Hernàndez-Cros, Gabi Mora i Albert Puigdomènech.
Existeix una clara unanimitat en considerar l’Ignasi de Solà-Morales com el renovador de l’ensenyament i dels continguts de l’assignatura de Composició a l’ETSAB i, de retruc, a d’altres escoles d’arquitectura de l’Estat. Però, per a l’Ignasi, l’àmbit docent no es limitava únicament al que succeïa dins les aules. Molt aviat va estimular nombroses iniciatives lligades als cursos que s’impartien, com una sèrie de publicacions acadèmiques: algunes eren fruit de recerques més individuals, com la dedicada a l’arquitectura de l’expressionisme (1976) o a l’estudi de la plaça Reial; d’altres, com els Apuntes sobre Pugin, Ruskin y Viollet-le-Duc (1975)o el número d’Annals de l’ETSAB “Figures de Fi de Segle” (1987) recollien les lliçons dels seus cursos de doctorat: el primer, impartit junt Rafael Moneo i el segon incloent un ampli ventall d’aportacions d’especialistes. Aquest conjunt de publicacions d’edició modesta, es completaria amb altres obres d’elaboració coral -realitzades amb el conjunt del professorat -, com L’arquitectura de la vivenda a la ciutat moderna (1981) o Introducció a l’arquitectura. Conceptes fonamentals (2000).
Un dels moments més destacats dels primers anys de l’Ignasi a l’ETSAB fou l’organització de l’Exposició del Centenari de l’Escola, celebrada al Palau Nacional de Montjuïc el 1975, després d’un treball de recerca documental que dirigí des de la Càtedra de Composició II.
Al llarg del temps, l’Ignasi de Solà-Morales desenvolupà la seves recerques amb l’exploració de territoris diversos segons una clara intenció interdisciplinària. Transità, des de la crítica, la història i la teoria de l’arquitectura i l’urbanisme, fins a l’estètica i la teoria de les arts o la tradició crítica filosòfica del segle XX.
L’arquitectura i l’urbanisme moderns a Catalunya és un lloc al qual retorna diverses vegades, introduint diferents matisos interpretatius i oferint un judici crític capaç de transcendir la visió canònica de la producció arquitectònica catalana i de relacionar-la amb els corrents de pensament i artístics espanyols i europeus. Si les seves monografies sobre Gaudí i Jujol són unes primeres aportacions al tema, el llibre Arquitectura Modernista. Fi de segle a Barcelona és el reflex d’un segon moment de sediment teòric. Una altra obra fonamental per entendre la complexitat de l’arquitectura catalana de la modernitat és Eclecticismo y Vanguardia. El caso de la arquitectura moderna en Catalunya (1980). En aquest i en d’altres moments posteriors, l’Ignasi s’ocuparà de l’episodi de l’Exposició Internacional del 1929, presentant un acurat anàlisi de la seva significació urbana i monumental i del paper que tingueren alguns dels seus artífex en la definició de la Barcelona moderna, com és el cas de Josep Puig i Cadafalch.
Ja en els primers anys de la transició política, l’Ignasi de Solà-Morales participà activament en la difusió de l’arquitectura catalana i espanyola al món. Ho féu en esdeveniments tant significatius com la Biennal de Venècia de l’any 1976 o les Setmanes Catalanes a Berlín (1978) i en la seva implicació en tota mena d’iniciatives intel·lectuals. Com a membre del Comitè de direcció editorial de la revista Lotus International, va elaborar el número especial “Architettura minimale a Barcellona: costruire sulla città costruita” (1986). Aquest fou un dels episodis centrals de la seva tasca de difusió de l’arquitectura catalana que coincidí, al llarg de la dècada dels anys 80 i sobretot la dels 90, amb l’eclosió de l’arquitectura espanyola dins el panorama internacional. A partir de la seva estada a les universitats de Nova York, l’Ignasi intensifica els contactes a l’estranger i esdevé un dels crítics d’arquitectura de referència internacional de la segona meitat del segle XX. Són els anys en què publica obres clau com Contemporary Spanish Architecture. An eclectic panorama (1986) i Building in a new Spain: contemporary Spanish architecture(1992), amb assajos de Kenneth Frampton i Victor Pérez Escolano, entre d’altres. L’Ignasi també participà, des de la seva fundació, de les conferències ANY, un dels fòrums crítics internacionals de més rellevància de la fi del segle XX. Entre el 1991 i el 2000, va ser ponent de les ANY Conferences i dirigí la que es va celebrar a Barcelona el 1993, amb el nom d’ANYWAY. Finalment, cal recordar el seu paper com a ponent general del XIXè Congrés de la UIA “Barcelona 96”, que li permeté dissenyar un dels marcs de referència crítica més importants al voltant de la ciutat finisecular, amb l’exposició “Present i futurs: arquitectura a les ciutats”.
Tot i que no és l’objecte d’aquesta petita mostra aprofundir en els projectes arquitectònics de l’Ignasi de Solà-Morales, n’hi ha alguns que presenten una relació evident amb la seva tasca d’historiador, teòric i crític. La reconstrucció del Pavelló d’Alemanya a l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929, de Ludwig Mies van der Rohe (junt Cristian Cirici i Fernando Ramos); la reconstrucció i modernització del Gran Teatre del Liceu (amb Lluís Dilmé i Xavier Fabré) i el projecte d’adequació del Pati Llimona en Centre Cívic són les obres barcelonines que aquí exposem. En els tres casos, s’ha de remarcar l’empremta acadèmica de l’Ignasi, una espècie d’estadi previ d’indagació i reflexió sobre la problemàtica del patrimoni històric. En el cas particular del Liceu, es condensa la seva experiència en una sèrie d’assignatures dedicades al teatre i dels inventaris del patrimoni en arquitectura teatral a Catalunya i Espanya que va dirigir tant per la Generalitat de Catalunya com pel Ministerio de Obras Públicas y Urbanismo.
Més enllà de la seva generositat intel·lectual, que es materialitza en un nombre considerable de deixebles arreu del món, una altre de les seves habilitats fou la de saber vincular la vida acadèmica amb les necessitats de la societat.
Antoni Ramon i Carmen Rodríguez
Data d'elaboració: Octubre 2011
RSS
